dijous, 31 de desembre del 2009

63. Cap d'any de protesta sioux



El 3 de desembre una agència del Fons Monetari Internacional va comprar 7.112 acres de terra sioux. Concretament de la tribu Creek Sioux que té el 78 % de població sota el llindar de la pobresa. Hi volen aprofitar els grans recursos energètics però no donar res als seus legítims propietaris, els sioux, com mostra aquest video. L’any 1862 els sioux foren obligats a instal•lar-se a Dakota del Sud abandonant les seves terres de Minnesota. Alguns es van revoltar i foren derrotats. L’exèrcit dels Estats Units va executar, precisament les terres ara en litigi, a 38 sioux el 26 de desembre. Ha estat l’execució més massiva de la història dels EUA. Als sobrevivents els hi van entregar les terres ara en debat. Més de 300 van morir l’any 1863 per arribar-hi en condicions inhumanes.  Sorprenentment i de forma unilateral, els EUA van vendre aquestes terres a particulars el 1889. En un llarg procés, el 1998, els sioux van anar recuperant-les.



Brandon Sazue, el cap dels Creek Sioux va decidir el 7 de desembre de crear un campament de protesta enmig de les terres. Diversity Foundation l'ha entrevistat. Al seu voltant han aparegut cartells amb els colors indis (vermell, negre, groc, blanc) advertint que allò és terra índia. La Canze Tenza-Strong Heart Society s’ha mobilitzat per recolzar a Sazue. També s’ha creat la petició “Sioux land is not for sale” que ja supera els 3.000 adherits i que caldria recolzar.
Paral.lelament, una setmana després de l'acció de Sazue els forestals dels EUA es disponien a entrar a una zona sagrada pels indis a California a destruir-la. A tots els camins es van topar amb focs. I redera els focs els militants indis de Klamath Justice Coalition. Els forestals van girar cua. S'ha acabat els temps de la impunitat, tornen els temps de la dignitat.
Sazue passarà aquest cap d’any en temperatures sota zero per defensar la terra dels seus ancestres que els Estats Units volen robar per tercera vegada. Ahir 8 agents de la CIA foren executats a l’Afganistan. Hom es pregunta què hi feien allà?. Defensar la justícia?. No seria més lògic que comencin pel seu país enlloc d’anar-se’n a Àsia?.

62. Mallorca: "Decidim Països Catalans"


Tal dia com avui, l’any 1229, l’exèrcit català de Jaume I conqueria la ciutat de Palma que era a mans dels almohades. Començava així la catalanització de l’illa de Mallorca. Per commemorar aquests 780 anys de catalanitat s’han celebrat nombrosos actes per l’illa les dues darreres setmanes protagonitzats principalment per l’Obra Cultural Balear (OCB) i la recentment creada Esquerra Independentista de Mallorca (EIM). Els actes van incloure la tradicional Festa de l’Estendard de Jaume I, celebrada institucionalment des del segle XIII i, des d’on fa pocs anys, s’ha aconseguit expulsar la presència de l’exèrcit espanyol o l’espectacle audiovisual “Protocol Estendard” dirigit per Titot i organitzat per la incansable OCB.
La culminació de les commemoracions es va produir el 30 de desembre amb la manifestació “Espanya i França són crisi. Decidim Països Catalans” que va iniciar-se al Passeig del Born de Palma. Manifestació, cal recalcar-ho, absolutament unitària com la de Perpinyà dos mesos abans. La marxa fou convocada per la Plataforma 31D formada per Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista (que no te res a veure amb el PSOE que a Mallorca usa l’alies de PSIB-PSOE), ERC, EIM, el sindicat STEI-i, Entesa, Lobby per la Independència... . Fins a 4.000 persones segons la Plataforma, 3.000 pel Diari de Balears i un miler segons la policia local van convertir la manifestació en un clam per la unitat nacional, el dret a l’autodeterminació i la crítica a “l’orgia de corrupció” que colpeja les Illes Balears. Entre els manifestants una delegació del Priorat o els joves d’Aralar i BNG que acaben de signar un acord de relacions amb els JEN, joves del PSM, J. Puigcercós, Biel Barceló. Els himnes d’Els Segadors i La Balanguera han finit la marxa. En acabar hi ha hagut els concerts d’Eixut i Brams.

Durant la manifestació va destacar la molt alta presència policial. Aquesta fou provocada per les crítiques espanyolistes de l’any passat quan dos joves encaputxats van calcinar una bandera espanyola sense cap intervenció policial. Aquest any a les files de l’EIM es van cremar desenes de reproduccions de la mateixa bandera però en paper. A l’ofrena institucional a Jaume I nombrosos joves independentistes van protestar a la participació del PP i altres grups unionistes plantant cara a un grup d’unionistes. La policia evità el contacte entre els dos grups. Els segons cridaven “No som catalans, som mallorquins” (en castellà, és clar) i els primers responien amb “Ni França, ni Espanya, Països Catalans”.
La nota més important de les darreres manifestacions de la diada a Mallorca ha estat el gran creixement de participants que fa una vintena d’anys no arribaven a un centenar i un espectacular creixement de la participació de joves.

dimecres, 30 de desembre del 2009

61. L'esquerra que t'escolta

El grup municipal d'ERC de Barcelona va endegar fa unes setmanes la campanya "Som l'esquerra que t'escolta". L'objectiu és "atendre de forma personalitzada les demandes dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona (...) perquè no n'hi ha prou amb queixar-se. Calen solucions, tan ràpides com sigui possible. Respostes eficaces que, des del rigor, facin de Barcelona una ciutat més humanitzada i més cívica, una ciutat millor per a tothom". És una iniciativa molt bona per apropar els partits a la ciutadania a més d'oferir serveis a part de demanar cada 4 anys el vot.
Hi ha diverses maneres d'adreçar les peticions, per correu electrònic, a l'oficina del grup (Carrer Palau, 2 amb cita prèvia), o al telèfon 93 3171513 a més dels onze casals que el partit de J. Portabella té a la ciutat comtal. Personalment m'hi he adreçat per a fer una consulta i la resposta no ha pogut ser més completa i professional.


dimarts, 29 de desembre del 2009

60. Diputats de genolls davant els partits

La degradació de la classe política catalana és, a hores d’ara, alarmant. Els casos de corrupció han esclatat en gairebé tots els partits. El nepotisme practicat pel PSOE és, fins a cert punt, repulsiu. I el 22 de desembre vam tenir un exemple més d’aquesta degradació.

La votació sobre si s’havia de debatre l’ILP per l’abolició de les curses de braus amb mort, el PSOE va exigir que fos secreta. El parlament, sorprenentment, hi va accedir. Dels 85 diputats que sumen PSOE i CiU només 34 van votar a favor de debatre l’ILP. Un 60 % es van negar ni tant sols a debatre l’ILP. Fent números és fàcil veure que el PSOE va vetar l’ILP de forma massiva.
I malgrat tot, els comissaris del PSOE encara no tenen prou. S’ensumen que algun diputat va votar a favor d’admetre a tràmit l’ILP i ara han exigit que la propera votació no sigui secreta.
La democràcia no està de genolls per a que una colla de desaprensius que suposen el 15 % de la població decideixin si les votacions són secretes o no segons la seva conveniència. Quan es parla de regeneració democràtica es parla d’això. Que els partits no utilitzin de forma arbitrària les institucions. I que els diputats puguin exercir la veritable representació de la ciutadania.
Quan el PSOE demanava vot secret ho feia per què pensava votar en bloc contra l’ILP i no volia que es veiés. Quan demana vot obert ho fa per que vol controlar el que fan els diputats.Ni una vegada en tota la legislatura cap diputat ha votat contra el seu grup. És possible que sempre estiguin d’acord en tot?. O és més possible que visquin un règim de terror partitocràctic on, si no obeeixes al partit, vas fora?.

divendres, 25 de desembre del 2009

59. Homenatges a Macià i els germans Badia


Avui fa 76 anys que va morir Francesc Macià, l’Avi. Diverses organitzacions catalanes en faran homenatges. ERC serà present amb Joan Puigcercós al monument al president que hi ha a la plaça de Catalunya de Barcelona a les 11:00 del matí. Reagrupament farà l’homenatge a la mateixa hora a la seva tomba al cementiri de Montjuïc. També farà un acte d’homenatge als germans Badia que són soterrats a pocs metres del seu cap. Finalment Unitat Nacional Catalana fa un homenatge al cementiri a la Plaça de la Fe on és la tomba. Han convocat la trobada a les 9:30 a l’entrada del cementiri i, com Reagrupament Independentista, farà un acte pels germans Badia.

Un encert important doncs Miquel i Josep Badia foren, són, exemples de militants abnegats per la causa d’una Catalunya lliure. Sense demanar res a canvi i entregant-ho tot. Potser per això l’actual classe política catalana, corcada en gran part pel nepotisme i la mediocritat, han intentat amagar la seva existència. L’antítesi dels germans Badia són els qui ahir van alliberar el batlle de Santa Coloma de Gramenet recollint 500.000 € en 24 hores i fent veure que havien estat aportacions voluntàries. El van ajudar per por o per solidaritat?. Tant és, exemple cívic sembla que no són.

dijous, 24 de desembre del 2009

58. Espanyols contra els toros: Jovellanos

El discurs del diputat David Pérez (PSOE) per oposar-se a debatre l’ILP sobre l’abolició de les curses de braus sembla un exemple de com pot ser de demagog un sàdic. Pérez va defensar el toreig amb mort cruel dient que era una tradició catalana. Amagava així la seva espanyolitat. El PSOE pretenia fer veure que els que s’hi oposaven als toros ho feien només per un catalanisme exacerbat. Amagava també l’oposició als toros dins la pròpia Espanya.
Un exemple és un dels més grans il.lustrats peninsulars,  l'asturià G. M. Jovellanos. Aquest erudit progressista va liderar l’oposició a les curses de braus amb un argument irrefutable: era un retràs per a un país ja de per si prou retardat en tots els sentits. Pérez i el PSOE/PP no defensen els toros perquè els hi agradin, ni per la seva dubtosa catalanitat; les defensen perquè així creuen preservar l’espanyolitat de Catalunya. La resta, en el fons, no els hi importa. Però hi ha una espanyolitat que no és sàdica. Un exemple és el següent text de Jovellanos, "Toros":


Así corrió la suerte de este espectáculo, más o menos asistido o celebrado según su aparato, y también según el gusto y genio de las provincias que le adoptaron, sin que los mayores aplausos bastasen a librarle de alguna censura eclesiástica, y menos de aquella con que la razón y la humanidad se reunieron para condenarle. Pero el clamor de sus censores, lejos de templar, irritó la afición de sus apasionados, y parecía empeñarlos más y más en sostenerle, cuando el celo ilustrado del piadoso Carlos III lo proscribió generalmente, con tanto consuelo de los buenos espíritus como sentimiento de los que juzgan las cosas por meras apariencias.

Es por cierto muy digno de admiración que este punto se haya presentado a la discusión como un problema difícil de resolver. La lucha de toros no ha sido jamás una diversión, ni cotidiana, ni muy frecuentada, ni de todos los pueblos de España, ni generalmente buscada y aplaudida. En muchas provincias no se conoció jamás; en otras se circunscribió a las capitales, y dondequiera que fueron celebrados lo fue solamente a largos periodos y concurriendo a verla el pueblo de las capitales y tal cual aldea circunvecina. Se puede, por tanto, calcular que de todo el pueblo de España, apenas la centésima parte habrá visto alguna vez este espectáculo. ¿Cómo, pues, se ha pretendido darle el título de diversión nacional?
Pero si tal quiere llamarse porque se conoce entre nosotros desde muy antiguo, porque siempre se ha concurrido a ella y celebrado con grande aplauso, porque ya no se conserva en otro país alguno de la culta Europa, ¿quién podrá negar esta gloria a los españoles que la apetezcan? Sin embargo, creer que el arrojo y destreza de una docena de hombres, criados desde su niñez en este oficio, familiarizados con sus riesgos y que al cabo perecen o salen estropeados de él, se puede presentar a la misma Europa como un argumento de valor y bizarría española, es un absurdo. Y sostener que en la proscripción de estas fiestas, que por otra parte puede producir grandes bienes políticos, hay el riesgo de que la nación sufra alguna pérdida real, ni en el orden moral ni en el civil, es ciertamente una ilusión, un delirio de la preocupación. Es, pues, claro que el Gobierno ha prohibido justamente este espectáculo y que cuando acabe de perfeccionar tan saludable designio, aboliendo las excepciones que aún se toleran, será muy acreedor a la estimación y a los elogios de los buenos y sensatos patricios.

dimecres, 23 de desembre del 2009

57. Només dos estats obliguen a participar els jugadors a les seleccions


Ahir va jugar la selecció catalana. Enmig d'un fred glacial fou un miracle aplegar 53.000 persones en un partit amistós. Fou una festa cívica, esportiva i nacional. Fou retransmés per 52 televisions del món. Avui dia les seleccions esportives són un dels pocs nexes que permeten els estats de reivindicar-se a Europa. Han desaparegut les monedes estatals, els bancs centrals, la política aranzelària, els serveis militars i altres elements definitoris. Les seleccions estatals substitueixen el paper dels exèrcits que servien per cohesionar la societat sota un vernís patriòtic.
La majoria d'estats es cohesionen per adhesió: els seus ciutadans volen pertànyer a aquell estat. En el cas de que els estats siguin febles, estiguin "invertebrats" en paraules d'Ortega i Gasset, als estats només els hi queda recòrrer a la imposició.
Imposen banderes, reprimeixen quan es crema la fotografia del cap d'estat, imposen llengües i imposen les seleccions. Quan quelcom es fa en base a la imposició enlloc de l'adhesió acaba fracassant. L'estat espanyol es fonamenta en la imposició. Una gran part de catalans, bascos i gallecs són espanyols per imposició no per adhesió. Una mostra d'això és que la participació a les seleccions esportives de cada estat europeu és voluntaria. Per adhesió. Només hi ha dues excepcions: els estats italià i espanyol. Aquests són els únics que obliguen als jugadors a participar-hi i, si no ho fan, els retiren de la resta de competició.
Cap jugador s'ha negat a participar a la selecció catalana. A cap se l'ha obligat. S'és català per adhesió. S'és espanyol per imposició.

dimarts, 22 de desembre del 2009

56. Calendari per ajudar els animals marins

La Fundació per a la Conservació i recuperació d’Animals Marins (CRAM) i l’empresa Damm han llençat la campanya “S.O.S. Mediterrani 2010”. Dins d’aquesta comercialitzen un calendari per l’any 2010. Aquest inclou il.lustracions del grup mallorquí Antònia Font, el valencià J. Mariscal, la cuinera C. Ruscalleda, A. Buenafuente i d’altres. Costa 6 €.


El CRAM va nèixer al Maresme l’any 1994 en el marc d’accions per a salvar els dofins d’una epidèmia. Sovint visito el zoo de Barcelona i cada vegada em sorprenen més aquests animals per la seva bellesa estètica i per la seva intel.ligència. Però el CRAM ha ampliat la seva actuació a animals “menys mediàtics” com rajades, taurons o tortugues. Un 10 per Damm (que a més te el web en català) i un 11 pel CRAM. Per cert, es pot felicitar, en català, a Damm per la iniciativa.

dilluns, 21 de desembre del 2009

55. Arianna Savall i Peiwoh


Arianna Savall presentava ahir el seu segon àlbum a la FNAC de Barcelona: “Peiwoh”. Arianna és filla de Jordi Savall un dels músics catalans més coneguts del món i que ha rebut la Creu de Sant Jordi i la medalla d’honor del parlament. Arianna és una arpista delicada i preciosista de veu càlida. Ha fet nombroses col.laboracions fins que va publicar “Bella terra” (2003) on musicava Carner, Martí i Pol, Salvat-Papasseit, Machado o recollia una peça sefardí. Fou un disc meravellós de poca repercussió al nostre país però força a l’exterior.

El nou disc “Peiwoh” acaba d’editar-se. Savall toca tres tipus d’arpa (triple, gòtica i celta) a part del bol tibetà. Novament musica poetes com Martí i Pol, Lorca o Rilke. Per cert, arran del disc he descobert la llegenda oriental de Peiwoh.
Un emperador cercava com tocar una arpa màgica. Va cridar els músics més reconeguts que, competint entre ells, només extreien sons maldestres. Llavors arribà Peiwoh i va extreure-hi les melodies més belles de la natura. L’emperador va preguntar-li quin era el secret. Peiwoh va respondre:Tots els músics cercaven expressar-se només a ells mateixos. Jo he intentat oblidar-me de mi. Quan toco l’arpa no se si és l’arpa de Peiwoh o l’arpa és Peiwoh.

Un bon exemple en aquests dies que els egos sovint provoquen enfrontaments caïnites. Deixem sonar l’arpa i no mirem tant qui la toca.

diumenge, 20 de desembre del 2009

54. Setmana gloriosa per a la nació catalana











Hom escolta la cançó “Viva la vida!” de Coldplay i pensa que hi ha moments a la vida que són de glòria. Aquesta cançó es va popularitzar arran dels èxits del Barça durant aquest any. Un exercici saludable podria ser escoltar aquesta cançó i repassar què ha passat aquesta setmana.












- Començàvem la setmana sabent que a 167 poblacions de Catalunya un 95 % de la gent havia votat que volia la independència. A més havia anat a votar un 27 % de la gent.
- El mateix dia 14 el ministeri de C. Chacón retirava l’escut franquista de la façana de capitania de Barcelona. Havia costat 34 anys però per fi s’aconseguia.
- L’endemà es presentava “La veu de Mallorca” nova publicació en català que reprèn aquesta capçalera històrica. Fa només uns dies apareixia a València una publicació similar anomenada "L'informatiu" en la nostra llengua centrat en la comarca de L'Horta.
- Poc després es confirmava que Esquerra guanyava la batalla i l’impost de successions quedava reduït de forma considerable. Cert que el PSOE havia estat decisiu, cert que Iniciativa havia aigualit la festa però la reducció és significativa i una victòria de CiU l’any que ve suposarà la fi de l’impost.
- El mateix dia el parlament d’Aragó aprovava l’esperada llei de llengües. Esperada 27 anys !. Semblava impossible que s’aconseguís però és real. Possiblement un text aigualit per la brutal pressió del PP però s’ha salvat el més important: a la Franja es parla català i aquest nom el recull la llei. El terme d’”aragonés oriental” se’n va a la brossa, amb l’escut franquista, les prohibicions de les consultes i l’impost de successions.

- Divendres el parlament català derrotava l’esmena a la totalitat presentada pels unionistes (PSOE-PP-C’anos) i s’endegava el procés per abolir les curses de braus.
- Ahir el Barça, guanyava la Copa Intercontinental. La de campió de campions de clubs del món. El trofeu més difícil d’obtenir i l’únic que no era fins ara a les seves vitrines. Cap equip havia guanyat tots els trofeus en un sol any.
I tot això, les consultes, els toros o la intercontinental, ha estat recollit per desenes de mitjans de comunicació del món. Pels toros hi havia 130 d’acreditats. Calia internacionalitzar el conflicte?. Ja ho hem fet. És cert que són avenços limitats: es volia més participació a les consultes, l’impost de successions no ha estat abolit, la llei aragonesa és molt limitada o l’ILP encara la poden tombar. Però són avenços o retrocessos?.


Hi ha la teoria que els catalans som un poble perdedor. Aquesta teoria potser s’hauria de revisar. No se qui guanya ara mateix però ningú pot negar que ells reculen.



dissabte, 19 de desembre del 2009

53. El millor club del planeta: català


El Barça acaba de guanyar la Copa Intercontinental, avui anomenada Mundial de Clubs. Un club català és el millor del planeta terra. El gol de la victòria ha arribat al minut 110 aquest any que feia 110 anys de la fundació del club. No hi ha cap club de futbol al món que hagi guanyat tots els títols que competia en un any. Ara, el Barça té tots els títols a que pot aspirar un club.
Quan era molt i molt petit el Barça no tenia ni una sola Copa d'Europa. Llavors em semblava el títol més important. Vaig saber que encara hi havia una copa més important que la d'Europa: la del món. La d'Europa semblava una utopia. Ho era. La intercontinental encara més. Avui les dues utopies són una realitat. Gràcies Laporta, en 6 anys has fet més que un segle d'història. Mercès Guardiola per plorar avui al guanyar la copa. Només tu, un dels nostres, saps com és d'important.
Des d'avui el millor club de futbol del planeta terra és català.
Déien que érem un poble de derrotats. Som un poble invencible.

52. El català reconegut, també, a l'Aragó


La peça que faltava
Fa només una trentena d’anys la llengua catalana no era reconeguda ni protegida enlloc del seu territori llevat d’Andorra. Després van arribar els estatuts de Catalunya, les Illes Balears i País Valencià. L’any 1999 Itàlia va reconèixer el català de l’Alguer (llei 482) i l’any passat la constitució francesa ho va fer amb el de Catalunya Nord. Restava un territori: la Franja de Ponent.
Quan la política es fa només amb odi
Feia 27 anys que s’esperava la llei de llengües a l’Aragó. Ha estat un procés lent, esgotador, ple de diplomàcia. Sincerament molts creiem que no arribaria mai. Tots els presidents l’havien promès però només M. Iglesias (PSOE) ho ha complert. La situació viscuda a Aragó els darrers mesos ha estat molt dura. Tensa. El PP i els seus lacais del PAR (que ja no és “Regionalista” l’AR és ara d’Aragonés) s’han comportat de forma indigne practicant una catalanofòbia pròpia del nazisme. L’odi cap els catalans difós en aquest temps no es curarà fàcilment. I odi significa odi de veres.
El PP va impulsar una llei, el 1997, que reconeixia parcialment el català com a tal i permetia posar rètols bilingües si així ho volien els ajuntaments. Ara han canviat de parer. El debat no era sobre la llei sinó sobre la “paraula maleïda” en veu del portaveu del PSOE: la paraula és català. El PP ha lluitat, i no és un eufemisme, contra “català” defensant que a la Franja s’hi parla “aragonès oriental.” Han recollit 43.000 signatures sota la petició “No a l’imposició del català”. Molt odi. La seva tesi és que amb la llei s’imposa el català a l’Aragó i aquesta llengua s’escamparà per tot el territori imposant-se al castellà. Per exemple han posat anuncis a la ràdio on una persona pregunta per un carrer en castellà i l’interlocutor li respon en català. L’anunci clou amb un “ho vas a permetre?”. Fins i tot han creat una web especial *
No tot han estat èxits pels genocides. Van convocar una manifestació que no va aplegar ni 50 persones mentre que els partidaris del trilingüisme van aconseguir un miler. El principal diari aragonès, l’Heraldo, va fer una consulta als seus lectors i un 70 % es van mostrar a favor del nom “català”. El més curiós, però, és que el propi PP ha fet una enquesta a la seva web especial contra el català: i han votat 1.300 a favor del català i només uns 1.000 en contra!.
PSOE i CHA salven el “català”
La “Llei d’us, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó” es basa en tres criteris:
- Voluntarietat: el castellà és la única llengua oficial
- Zonificació: només afectarà als territoris on es parlin català i aragonès
- No cooficialitat.
A més crea una nova autoritat lingüística separada de l’IEC. Malgrat això ha estat un èxit la seva aprovació. El PSOE i CHA han fet una feina fantàstica i han resistit una campanya horrible, han mantingut la denominació de català i l’han salvada malgrat que això provoqués trencar el consens. Si avui hem guanyat a Aragó, i ho hem fet, és mercès a aquests dos partits. IU ha votat contra la llei perque la troba insuficient. I és insuficient però la situació no permetia anar més lluny. Ara el català és llengua pròpia d’Aragó, tindrà més força a les escoles, es podrà usar al parlament, per adreçar-se a l’administració i se’l considera “llengua pròpia, orginal i històrica” de la comunitat. També CHA ha aconseguit que la llei entri en vigor en 1 mes enlloc dels 3 mesos i reduir l’entrada a les escoles. En canvi el PAR ha imposat que els ajuntaments puguin demanar a l’autoritat lingüística el canvi de la denominació al seu territori i a l’escola el català no podrà ser vehicular.
Hem salvat el nom de la llengua i s’han posat les bases per donar passos concrets. Amb el que permet la llei ja es poden realitzar avanços significatius sobretot a l’escola. El fet que tot depengui de la voluntarietat ens pot anar a favor doncs a la Franja és on la llengua catalana té més percentatge de parlants. Els catalans de les pedres treuen pans i d’aquesta llei es pot treure molt de suc.
Mercès a l’Aragonès
Tot el dit es pot aplicar a l’altra llengua d’Aragó, l’aragonès. La sola existència d’aquesta llengua amb uns pocs milers de parlants ja ha servit per desactivar part del discurs catalanofòbic. Sense l’ajuda dels aragonesoparlants avui no hi hauria una llei pel català a l’Aragó. L’aragonès només compta amb algun grup de suport des de 1976, amb el Consello d’a Fabla Aragonesa i l’esforç ingent de Francho Nagore. Des de llavors ha estat menyspreat per tothom. Publicava uns 5 llibres anuals i despertava una indiferència notable. Poc a poc, però, els seus defensors han creat nous grups (Fablans, Rolde de Fabla,Nogará ...) i el 1989 van arribar a publicar 40 llibres. A més han aconseguit que torni ha haver parlants (els neofablans) a la ciutat de Saragossa. La seva gran lluita a part de fer molts cursos ha estat aconseguir una impossible llei de llengües. Impossible fins el 16 de desembre de 2009.
Tenint en compte això caldria agrair els defensors de l’aragonès l’ajuda que ens han donat per aconseguir una llei insuficient però útil i que té un meravellós gust de victòria.


* Recomanable entrar a aquesta web només, amb la panxa ben plena i en estat etílic o bé amb un enorme sentit de l’humor. No apta per a éssers humans amb una mínim de sensibilitat.

divendres, 18 de desembre del 2009

51. Toros: el PSOE NO ha donat llibertat de vot



El parlament ha decidit iniciar la tramitació de l’ILP per l’abolició de les corrides de toros. Només iniciar el debat. Sobta, en primer lloc, que PSOE, PP i C’anos s’hagin oposat fins i tot a debatre l’ILP. Demanen que el poble participi i, quan ho fa, l’intenten vetar. En segon lloc és pornogràfic que el PSOE hagi exigit fer una votació secreta. Partitocràcia en estat pur. Per quin motiu els electors no podem saber què vota cada diputat?.


El pitjor, però, estava per arribar. El PSOE “oficialment” donava llibertat de vot sobre la seva pròpia esmena (?). Però qui ha sortit a defensar-la ha estat el més ferotge defensor de la mort amb tortura, un home que vomita sang quan parla. Sabem alguns dels diputats del PSOE que han votat a favor de no debatre l’ILP, entre ells Pérez i Montilla però CAP que hagi votat a favor de debatre-ho. Finalment els discursos dels 3 partits unionistes s’han centrat només en si les curses de braus són catalanes. Aquests són els que no volen debats identitaris?. Catalanes o japoneses són abominables. Com Gandhi va dir "La grandesa d'una nació i el seu progrés moral poden jutjar-se de la manera que els animals hi són tractats".


Anem als números: 67 sí, 59 no i 5 abstencions. Un resultat massa just. La meva teoria és que CiU sí ha donat llibertat de vot però el PSOE no. Els han enganyat. Per aquest motiu han demanat el vot secret. CiU i PSOE sumen 85 diputats. Només 34 d’ells han votat a favor de debatre l’ILP.  No és normal amb llibertat de vot. Cal felicitar, però, les mesurades intervencions de J. Rull (CiU) i de la plataforma Prou. Encara més les d'Iniciativa i ERC per la seva claredat.


De cara a la votació definitiva els “toreros” (que només han usat motius espanyolistes) sumen 64 vots. El PSOE no dona llibertat de vot. El seu adn organitzatiu no li ho permet. Només els hi cal 4 diputats de CiU per tombar la iniciativa. Serà una victòria del PSOE.
Des de la plataforma "Prou.cat" lluitarem per evitar-ho.
Avui hem guanyat...però només de moment.

50. Successions, un avenç relatiu

Un altre moviment ciutadà, com el de l’ILP contra els toros o el de les consultes d’autodeterminació, ha aconseguit una victòria: reduir relativament l’impost de successions. La partitocràcia continua corcada i d’exemples en sobren. Una part de la gent s’ha organitzat pels temes que realment li preocupen: abolir un impost injust, un espectacle sanguinari i decidir democràticament el seu futur. Cap partit ha dut aquests temes al parlament. Han anat a remolc.


L’impost de successions és terriblement injust. Pels rics i pels pobres. Només posaré 2 exemples :
1) La política fiscal té com a guia no gravar 2 vegades el mateix (evitar la doble imposició). Aquest impost torna a gravar allò que has estalviat en vida i sobre el que ja has pagat els teus impostos.
2) És una aberració que als països veïns, a Espanya, País Basc, Galícia, Portugal o Itàlia, aquest impost estigui abolit i aquí no. Tampoc tenen peatges abusius, ni el “cèntim sanitari” de la benzina ni moltes altres coses que nosaltres paguem.


El grup que ha impulsat una campanya per la seva abolició mereix una felicitació total. Ahir l’impost es va rebaixar quan fa tot just 2 anys el PSOE es negava a tocar-lo. Ha estat mèrit d’ERC dur el tema al parlament però ho han fet malament. Malament per què la supressió total era possible: un acord entre Esquerra i CiU ho permetia. No han volgut fer-ho.. .Les curses de braus poden abolir-se per un acord entre ells dos. Tampoc ho faran. Aquests dos partits pactarien abans amb el partit nazi que fer-ho entre ells. Per això cal un nou partit que no jugui a Caïm i Abel.
I queda clar que per abolir aquest impost caldria fer fora el tripartit del govern o almenys a ICV. L’impost de successions recaptava 1.000 milions d’€. El dèficit fiscal suposa 22.000 milions d’€. Si a Iniciativa li preocupa tant com aconseguir recursos que no continuï exprimint els i les catalanes: que aconsegueixi el concert econòmic o es declari independentista.

dijous, 17 de desembre del 2009

49. Discos amb gust d'hivern


És aquí el fred hivernal. A vegades ve de gust posar-se molta roba a sobre. Aquell abric que a l’estiu fa por i tot, el jersei amb el coll alt i les botes. Fer un passeig per un bosc d’avets nevats. Acompanyat d’un gos de tura feliç del seu abric natural que tant li molesta a l’estiu. Després tornar a la cabana, evidentment de fusta, prop del llac glaçat. Al capvespre mirar per la finestra com s’amaga el sol. Llençar l’alè contra el vidre i veure com s’evapora. Obrir una ampolla de vi negre. Mirar la llar de foc com crepita. Olorar el fum que és el crit de la fusta en acomiadar-se del món terrenal i llençar un brot de farigola al foc. Gaudir del seu perfum.

Malauradament molt pocs poden fer això. Per suplir-ho podem escoltar tres discs que han captat en el sons totes les sensacions abans descrites.
La irlandesa Enya va editar el preciosista “And winter came” l’any passat. No conté cançons comercials que van obtenir èxits molt populars però és una Enya en estat pur, en estat hivernal. Com sempre, inclou alguna peça en gaèlic irlandès. Una altre dona d’arrels celtes, Loreena McKenitt, va visitar fa dos estius Barcelona en un apoteòsic concert. Mesos després publicava “A midwinter night’s dream” on recollia com pot ser un hivern anglès, nevat, i viscut entre mig de l’edat mitjana i l’actual.
Un tercer disc, “If on a winter’s night...” ha estat editat fa unes setmanes per Sting. El popular cantant de The Police explora les arrels celtes del seu país, recull cançons tradicionals del segle XVI tocades amb arpa, violoncel i fins a set instruments tradicionals. Curiosament l’àlbum fou gravat a la Toscana. Sting resumeix que “hi ha quelcom a l’hivern que és fonamental, misteriós, completament insustituïble; i al mateix temps depriment i armònic, essencial per a la història de la humanitat”.

dimecres, 16 de desembre del 2009

48. 2+2=4: la independència és possible matemàticament

Reprodueixo un comentari que he trobat d'Albert (desconec el seu cognom), de Reagrupament de Sant Andreu, serveix per a veure molt gràficament que la independència és possible, això no vol dir fàcil però sí que significa que ho tenim a l'abast de la mà.
Conclusions matemàtiques
Quan es va realitzar el referèndum per la Independència de Montenegro, la comunitat internacional va demanar una participació del 50% i uns vots afirmatius del 55%. Doncs bé, els resultats de les consultes celebrades a 168 municipis catalans, entre el 13 de setembre, el 12 i el 13 de desembre han estat els següents:
Participació: (192.638) 27,34%
SÍs: (182.775) 95,22%
NOs: (6.204) 3,23%
En blanc: (2.964) 1,54%

Fem un exercici d'imaginació i mirem què hauria passat si 150.000 partidaris del NO, en comptes de quedar-se a casa, haguessin participat a la consulta:
Participació: (342.638) 48,63%
SÍs: (182.775) 53,45%
NOs: (156.204) 45,68%
En blanc: (2.964) 0,87%
Podem observar, sorprenentment, que en aquest cas estaríem molt a prop dels criteris que marca la comunitat internacional: ens faltaria tan sols un 1,37% de participació i només un 1,55% de vots afirmatius.

Resumint, podem extreure'n aquestes conclusions:
1) És molt important, per assolir el % de participació requerit, que els partidaris del NO també participin a les consultes i que facin campanya. El problema és que els partits que defensen aquesta opció saben que amb una baixa participació tenen més fàcil aconseguir els seus objectius. O el que és el mateix: la democràcia els perjudica. És per això estan en contra de les consultes.
2) En un referèndum oficial i vinculant, segur que el nombre absolut de partidaris del SÍ augmentaria fins als mínims requerits.
Que ningú ens faci lectures tergiversades, el nostre objectiu és possible (i els números ho demostren) però ens queda molta feina.

dimarts, 15 de desembre del 2009

47. Les conclusions positives del 13D

1) El sí a la independència ha guanyat esclafant. A 166 poblacions amb una mitjana del 94’88 % dels vots a favor de la independència. En totes les consultes que s’han fet sobre aquesta qüestió la opció independentista ha arrasat. S’ha acabat el mite de que l’independentisme és minoritari a Catalunya i només el defensen quatre eixelebrats.



2) Percentatge dels vots o Percentatge del cens. És subjectiu analitzar les dades segons el cens. Ho fem quan arriben les eleccions?. Els mateixos mitjans de comunicació que ara miren les dades basant-se en el cens quan arribin les autonòmiques diran que CiU o PSOE han guanyat amb el 40 % “dels vots”... no del cens. El PSOE va obtenir un 27 % dels vots a les autonòmiques. Ningú va dir que era un 15 % del cens. L’estatut va ser aprovat per un 73 % dels vots però ningú va dir que era un 36 % del cens.


3) Un cens més representatiu. El cens utilitzat a les consultes, a més, ha estat un cens ampliat a majors de 16 anys o immigrants i, per tant, molt més ampli, representatiu i democràtic que l’habitual. Deixar votar els immigrants ha estat un gran encert desactivant les demagogies espanyolistes.


4) Una participació bona. Repugna que els qui han estat indiferents a les consultes ara diguin que no ha anat a votar prou gent. Ha anat a votar 1 de cada 3 en condicions difícils. Sense cap institució redera, amb indiferència informativa, amb recursos limitats. A El Papiol la consulta s’ha fet en un garatge particular. Els qui han anat a votar ho han fet amb un interès extraordinari. A Berga, per exemple, els votants han estat més que al referèndum de l’estatut. Ha anat a votar més gent que la que vota el PSOE i el PP junts. Això ja deixa clar que la participació ha estat bona. S’ha acabat el mite, doncs, que a la gent no li interessa aquesta qüestió. Com a mínim li interessa més del que puguin dir els lacais de Madrid que sumen un 22 % del cens.


5) Una organització impecable. Poques societats tenen la capacitat que va demostrar Catalunya ahir. Cap incident. Resultats amb cura. Modernitat. Eficiència. Ahir vam poder visualitzar com serà el dia que Catalunya voti la seva independència. I aquesta excel.lència és extensible a la campanya pel sí, unitària i sense fisures. Els 15.000 voluntaris són una exèrcit cívic de futur. El suport de CDC, ERC, Reagrupament, CUP, i alguns membres d’ICV-EPM, UDC o fins i tot la vintena de seccions locals del PSOE animen a pensar que la unitat no és una utopia.


6) La repercussió exterior ha estat brutal. Possiblement l’operació propagandística més important dels darrers anys. S’ha visuabilitzat que a Catalunya una part important de la població no vol Espanya. Sense violència ni crits, amb urnes. Fins i tot diaris unionistes van tenir el 13D un tractament interessant.


M. Chávez, qui regalà els tractaments de canvi de sexe als andalusos però diu que tenen que rebre solidaritat de Catalunya, ha dit que no són resultats orientatius. Si els vol orientatius que aixequi el veto i tinguin els pebrots d’organitzar una referèndum.


El 13D vam guanyar 94,88 a 3,21 %.
El 13D van caure els mites que sostenen l’unionisme: que som minoria i que a la població no li interessa la independència.


dilluns, 14 de desembre del 2009

46. Les conclusions negatives del 13D

1) Una consulta esbiaixada territorialment. L’estat espanyol i els acòlits, PSOE i PP, han bloquejat una consulta àmplia. S’ha votat només a unes zones determinades on, ja ho sabem, el nacionalisme català és ben implantat. Per això els resultats han estat bons. A tot Catalunya el % de sí disminuiria.
2) Una participació bona però no prou. La participació ha estat del 27,42 %, per l’estatut fou del 49 %. Hi ha hagut excepcions com Roses o la de Vilanova on la participació ha estat baixa. No podem interpretar que tots els qui s’han abstingut són en contra. Si en una consulta “de costellada” arribem al 27 % de participació en un referèndum segur superem el 55 % ja que els del no es mobilitzaran. Cal continuar treballant però ara tenim una base formidable. Fa només 5 anys una consulta com aquesta era impensable. De fet dies abans d’Arenys hi havia qui deia que fer la consulta allà era una quimera i un fracàs. En només 3 mesos hi havia 166 Arenys.
3) Divisió a la cantonada?. Les declaracions d’A. López Tena contra la coordinadora sonen a tempesta. És una pena que els egos brollin immediatament. Tena ha fet una bona feina a Osona on ho tenia més fàcil. Però intentar fer veure que aquesta consulta comarcal és totalment diferent de la resta és absurd. No voler sumar-hi els resultats és pueril. Cap divisió, ara, és justificable.
4) La consulta nacional o la de Barcelona són esforços que ens poden desgastar. A Barcelona o a Catalunya cal un referèndum oficial que mobilitzi els unionistes ja que l’efecte principal de les consultes, el propagandístic, es gira en contra. Lluitarem contra un unionisme més potent i contra l’abstencionisme. L’unionisme ha optat per la indiferència i ara, el que ens cal, és debatre amb ells car tenim més i millors arguments. No ens cal fer un recompte de quants podríem ser. Fer un referèndum a Barcelona i obtenir un resultat com el de Roses no aporta res. La propera consulta el 28 de febrer, la segona el 25 d’abril a Girona i la tercera han de ser les eleccions autonòmiques.

45. El PSOE representa un 15 % del cens

Hauria estat magnífic poder contrastar arguments amb els unionistes.
Escoltar-los justificar per què ells aposten per Espanya.
Per què un bitllet de metro val 1,00 € a Madrid i 1,35 € a Barcelona.
Per quin motiu el català és un dret i el castellà una obligació.
Però els unionistes catalans s’han amagat. El PSOE i el PP han ordenat als seus seguidors que no vagin a votar. Tenen por de perdre a les urnes i han optat pel boicot.
Alguns, com l’ex terrorista J. Ferran, diran que els que no van a votar són contra la independència. Els ho haurem de recordar quan vinguin eleccions.
El PSOE va obtenir a les darreres autonòmiques un 15 % del cens i tenen tot el poder del govern.
Hem superat aquesta xifra de llarg i ja tenim més legimitat que ells.
No ens han fet front. Potser se’n penediran.

diumenge, 13 de desembre del 2009

44. Unionista: si tu no votes, guanyem nosaltres

L’unionisme, a Catalunya, ha optat per la indiferència davant les consultes del 13D. L’unionisme defensa la unió de Catalunya amb Espanya. Bó, ho hauria de defensar. En el primer round han optat per un boicot gallinaci. No han aportat ni un argument a favor de la unió.
I quan ells no van a votar ens fan més forts. Per cada unionista que es quedi avui a casa més alt serà el % a favor de la independència. Són els unionistes covards que no s’atreveixen a defensar amb arguments racionals les seves idees.
Sobre els unionistes valents, els qui van a votar, el màxim respecte i agraïment per creure que aquestes coses es solucionen així, votant.
Si ell són més ho acatarem.

43. Quan val una editorial de Le Monde?

Hem entrat a l’esperat 13D. Una part de Catalunya vota, per primer cop, sobre la seva independència. “Le Monde” dedica la seva editorial a l’esdeveniment així com un extens articleAlguns diuen que les consultes no serveixen per a res. Quan val publicitàriament una editorial de “Le Monde”?.

Quan val que 4.000 vigatans aclamessin Laporta cridant “Visca Catalunya lliure”?. I els atacs rebuts per programes de ràdio, suposadament esportius, de la caverna espanyolista nocturna?. Ells que no volen barrejar política i esport. Els de la “roja”, bramaven contra nosaltres, els independentistes. I ens situaven en portada. Ells fan de Laporta un líder .
El genuflex artífex de la famosa editorial autonomista dels 12 diaris, E. Juliana, sovint menysprea l’independentisme com una malaltia infantil. Ahir va canviar el to i ens demanava que no féssim el ridícul. El ridícul és pidolar que t’afluixin les cadenes quan ets esclau. La dignitat que ell va implorar no es demana, es pren. I es pren trencant les cadenes. Sense violència, amb serenitat. Com adverteix “Le Monde” als espanyols: no poden contemplar, dins l’actual UE, una solució armada. Avui molta gent començarà a creure que la utopia és possible. I així, diuen, es comença guanyar.


Avui serà un dia molt feliç per molta gent.

dissabte, 12 de desembre del 2009

42. La traïció del Sàhara


Aquesta col.laboració ha estat preparada per l’estudiós Albert Gonzàlez, des de València, arran de la vaga de fam d’Aminatou Haidar i per a centrar històricament la seva protesta:

Si analitzem els fets històrics que envolten el final de la època colonitzadora espanyola al Sàhara, a mitjans dels anys 70 del segle passat, entendrem que els crims de genocidi, alta traïció i abandonament d’un poble aleshores emparat per un estat colonitzador, confirma el "modus operandi" habitual en la política exterior comuna als estats d’occident respecte al tractament de la transició "democràtica" en benefici dels ciutadans dels pobles sotmesos...
Novembre de 1975. L’Estat Espanyol entrega a l’Estat del Marroc uns dos-cents mil kilòmetres quadrats del territori anomenat Sàhara "Español" (la província africana del Generalísimo). La "Marxa Verda" promoguda pel rei Hassan II i que mobilitzà centenars de milers de ciutadans marroquins per a ocupar el territori sota administració espanyola (segons determinava l’ONU), amenaçava la inestable posició del Príncep Juan Carlos cap de l’Estat en funcions, complicava la logística de política exterior del govern franquista i posava en evidència la feblesa del agònic dictador..
Quin paper va jugar l’administració nord-americana (amb Kissinger com a Secretari del Departament d’Estat) i la CIA en aquests esdeveniments i en el futur de la nació saharià?.
Podrien els EE.UU. intercedir en el conflicte donant total recolzament al cap d’Estat en el futur nou escenari polític post-franquista a canvi de que aquest accedís a abandonar sense concessions el territori sota control espanyol i obrir-li les portes al Marroc? .
Estaria el futur rei d’Espanya disposat a negar la legalitat internacional (resolució 380 que declara il.legal l’acció unilateral del Marroc i manifesta el dret d’Autodeterminació de la nació saharaui), el respecte als drets humans, cedir a una ocupació, a un genocidi d’aquesta magnitud?.., a canvi de la seva complicitat i posterior decisió d’abandonar un poble, una minoria ètnica, una nació a mans d’un govern sense escrúpols i disposat a sotmetre la voluntat i les llibertats individuals d’aquest?.
És cert que totes les negociacions prèvies a tres bandes (Madrid-Rabat-Washinton), van ser celebrades a esquenes del govern d’Arias Navarro i sense el coneixement del moribund dictador, amb la representació de Manuel Prado y Colón de Carvajal, home de confiança del Borbó?.
Segons documents procedents dels arxius de l’agència d’inteligència nord-americana, el 21 d’agost del 1975, el departament d’Estat nord-americà dóna llum verda a un projecte dissenyat per la mateixa CIA i finançat per Aràbia Saudí per a forçar l’abandonament "immediat" del territori saharià de tota presència espanyola i permetre el Marroc assumir el control.., el Sàhara Occidental esdevé un objectiu geopolític més, gràcies a les seves fonts d’energia (pous de petroli i gas). Un dels punts claus en aquesta estratègia és la marxa "pacífica" anomenada "Marxa Verda" (iniciada el 26 d’octubre de 1975), organitzada i dirigida a nivell logístic per tècnics nord-americans.
En declaracions durant la seva visita castrense a Aaiun el Borbó afirma "..España no dará un paso atrás y cumplirá todos sus compromisos, respetará el derecho de los saharauis a ser libres. No dudéis que vuestro comandante en jefe estará aquí, con todos vosotros, en cuanto suene el primer disparo..." (Espanya no donarà ni un pas enrera i complirà tots els seus compromisos, respectarà el dret dels saharians a ser lliures. No dubteu que el vostre comandant en cap serà aquí, amb tots vosaltres, en quant soni el primer tret)
6 de novembre del 1975. La "Marxa Verda" arriba a territori saharià. Espanya envia als campaments il.legals marroquins el seu ministre de Presidència confirmant i assumint de facto l’ocupació...en visita de cortesia.
Les resolucions de la ONU contra l’ocupació civil i la política opressora del monarca alauí, per tal de respectar la legalitat internacional, els drets dels saharians i reconduir la situació cap a una solució digna i justa per a la nació del Sàhara no serveixen per a res.., les demandes a l’administració de Franco per a que imposi el seu "dret sobre la colònia", tampoc troben resposta...
12 de novembre del 1975. Conferència de Madrid entre Espanya, Marroc i Mauritània amb EE.UU. com a convidat d’excepció. Dos dies després es fa oficial la entrega al Marroc de tota la part del nord de l’antiga província espanyola, cedint a Mauritània la zona sud, menys interessant quant a l’explotació econòmica...

divendres, 11 de desembre del 2009

41. Consultes i unitat



S’apropa la data de la primera onada de consultes i el balanç ha de ser necessàriament positiu. La implicació de moltes persones no vinculades a cap organització prèviament i la il.lusió generada han estat importants. És cert, però, que no tenen cap resultat legal, que només serveixen a nivell propagandístic (que ja és molt) i que els mitjans de comunicació han ignorat manifestament un esdeveniment important.

No podem esperar una participació massiva. En primer lloc gairebé un terç de la població no vota mai. No anirien a votar encara que es fes un referèndum sobre la seva pròpia execució. En segon lloc he estat aquest cap de setmana pel Gironès on es fan algunes consultes i població d’aquelles contrades, simpatitzants independentistes, ignoren la pròpia convocatòria de la consulta. Això demostra que internet és un món paral.lel a l’exterior i que no tenim mitjans propis. Tothom sap que s’ha lesionat Messi. Poca gent sap que hi haurà consultes el 13D malgrat l’ingent esforç de milers de voluntaris. En tercer lloc els del no, els unionistes, sentimentals ells, han optat per boicotejar les consultes. No tenen arguments per debatre i prefereixen no defensar l’indefensable: la unitat de Catalunya amb l’estat espanyol. Tot plegat fa que la participació no serà alta però això ni ens ha de desencisar ni pensar que tot aquell que no voti és contra la independència. Uns no anirien mai a votar i d’altres ni tant sols saben de la consulta.
Un element, però, especialment encoratjador han estat els actes que s’han celebrat al voltant de les consultes. Se n’han fet molts, han posat el debat sobre la taula i han mobilitzat el conjunt de l’independentisme. Aquest darrer fet ha estat, potser, el més important. Mai, com ara, tots els independentistes han anat junts. Avui mateix a Arenys de Mar hi ha un acte amb la CUP, Reagrupament, CiU i C’anos (!), a Cardedeu un altre amb CiU, ERC, Reagrupament i CUP, a Castellbisbal s’hi afegeix EPM (marca local d’Iniciativa), a Perpinyà es van aplegar el MAPA, CUP, Catalunya Acció i Unitat Catalana...

Ahir a Vic es reunien en l’acte, que il.lustra aquest article, CDC, ERC, UDC i CUP per defensar de forma unitària la independència. Precisament a la capital d’Osona aquesta tarda el president J.Laporta participarà en un altre acte pel sí. L’acte d’ahir marca la frontera de qui és amb la llibertat i qui amb la imposició. Malgrat les direccions d’alguns partits, alguna cosa ha canviat entre les bases. A bé.

dijous, 10 de desembre del 2009

40. Acte de Reagrupament a Perpinyà




Reagrupament Independentista es presenta a Perpinyà el 11 de desembre. Hi assistiran tres membres de la junta directiva. L’associació va decidir constituir una vegueria a Catalunya Nord on hi destaca el periodista Teo Vidal de Vilaweb. Aquest fet ajuda a normalitzar les relacions entre el nord i el sud de Catalunya sovint segmentades per una frontera tant artificial com consolidada.

Tot plegat permet una reflexió interessant de com estan evolucionat les coses. Fins a principis dels anys noranta només una formació política es definia com a catalanista, Unitat Catalana. No existia cap partit del sud amb possibilitats d’implantar-se al nord. En pocs anys s’hi ha implantat Esquerra Republicana de Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya i Maulets. A més han aparegut grups com la Plataforma per la Dignitat o Catalunya Acció. Totes elles tenen implantació al nord i al sud. L’aparició de Reagrupament és una pedra menys en aquest mur que, fa 350 anys, espanyols i francesos van imposar-nos. I si estirem junts el mur caurà.

dimecres, 9 de desembre del 2009

39. Sentència a favor dels indis shoshone

La cort d’apel•lació federal dels Estats Units d’Amèrica ha emès una esperada sentència on bloqueja la construcció de la mina d’or de Barrick Gold’s Cortez. Aquesta fou aprovada el mes de gener pels tribunals estadounidencs i va ser objecte d’un recurs per part de la nació shoshone dirigida pel moviment Western Shoshone Defense Project. Aquest és un actiu moviment que defensa l’ecologia amb la identitat índia. La sentència considera que la mina afectaria el Mount Tenabo. Aquesta muntanya, la Montserrat dels shoshone, és la més alta de la regió; tanmateix és un recurs de neu i aigua pels shoshone. Considera que és un “focus tradicional de poder, recurs de vida i figura central en les històries de la creació i renovació” pels shoshone.

dimarts, 8 de desembre del 2009

38. Un darrer esforç per abolir els toros: escriure als diputats

El 15 de desembre, si no hi ha cap daltabaix, el parlament autònom de Catalunya votarà sobre la ILP que demana l’abolició de les corrides de toros o curses de braus. Ho ha de fer 3 vegades. La iniciativa s'hauria aprovat després de rebre 180.000 signatures si no fos pel PSOE que la va bloquejar i va forçar les votacions. Així entenen aquesta gent la democràcia directa: que tot passi pels seus partits corcats. En la primera votació el PSOE votarà en contra. CiU dona llibertat de vot, ICV i ERC a favor i l'espanyolam com el PSOE, com gairebé sempre.

Encara és possible fer un darrer esforç i és en la mà de tots i totes nosaltres. Es tracta d’escriure als 135 diputats que poden decidir fer un pas de dignitat nacional o bé que se’ns identifiqui internacionalment com un lloc on es mata animals per plaer. Poca broma: arran de la votació hi ha més demandes de mitjans de comunicació que mai hi ha hagut al Parlament.
Escrivint unes línies podem evitar que molts éssers vius deixin de patir un calvari de dolor infinit abans de morir. Per evitar una ensulsiada cal fer veure als diputats que el seu vot és trascendental. Adjunto el que els he enviat com exemple:


Davant la ILP per l'abolició de les curses de braus vostè pot decidir fer un pas de dignitat nacional o bé que se’ns identifiqui internacionalment com un lloc on es mata animals per plaer.
Podem evitar que molts éssers vius deixin de patir un calvari de dolor infinit abans de morir.
Poques vegades com a diputat o diputada tindrà l'oportunitat de sentir-se orgullós/a o de fer quelcom que la resta de la seva vida no podrà explicar ni als seus fills ni nets.
També hi havia diputats als EUA que van oposar-se a l'abolició de l'esclavisme. Vostè pot ser a la seva alçada o a l'alça dels qui la van abolir.

dilluns, 7 de desembre del 2009

37. Neix l'Esquerra Independentista de Mallorca


Ahir es va presentar a Mallorca la plataforma “Esquerra Independentista de Mallorca” (EIM) integrada pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Maulets, Gent Activa i Endavant (OSAN). L’EIM pren així el model impulsat per l’Esquerra Independentista del Camp i nuclis similars a Sant Cugat del Vallès, Priorat, Montserratí... Una vintena de militants independentistes mallorquins van presentar el nou grup i els actes per la diada del 31 de desembre. Aquesta data es celebra l’entrada de les tropes catalanes de Jaume I a la ciutat. Els actes commemoratius s’allargaran del dia 16 al 30 de desembre. Hi haurà xerrades a Inca, Manacor i Montuïri entorn al projecte municipalista de la Candidatura d’Unitat Popular, també a la Universitat de les Illes Balears sobre els orígens de la Festa de l'Estandard (la senyera que va entrar amb Jaume I a la ciutat), cercaviles, un sopar jove i una acte sobre l’esquerra independentista i la diada 31D. Tot plegat clourà amb la manifestació del dia 30 que sortirà del Passeig des Born.

dissabte, 5 de desembre del 2009

36. Bolívia: el primer president indi americà torna a les urnes


On més s’ha visibilizat la renaixença indígena a Amèrica llatina és a Bolívia. El primer president indi de la història d’América, l’aymara Evo Morales, escollit l’any 2005 ha liderat una veritable revolució índia. A Bolívia un 60 % de la població és aborígen. Entre d’altres mesures Morales va:

- abolir el ministeri d’afers indígenes que considerava racista en un estat on la majoria són indígenes,
- proposar una constitució, aprovada el febrer, on l’estat es declara oficialment “plurinacional”, les nacions índies són reconegudes com a sobiranes i es reconeixen la trentena de llengües índies,
- ha creat tres universitats indígenes,
- nacionalitzat els recursos naturals per distribuir-los a tota la població evitant que se’ls quedesin els oligopolis com Repsol YPF,
- aturat els projectes de privatització de l’aigua com el de Cochabamba que l’any 2000 va provocar una revolta,
- establert quotes pels indígenes a l’exèrcit
- endegat una campanya per demanar a tots els funcionaris que siguin fluents en una llengua nadiua,
- creat escoles per a potenciar els diplomats indígenes,
Per entendre la mentalitat del govern indígena valguin les declaracions del president Morales, en la seva visita a Madrid el setembre de 2009. Morales va definer el palau reial de Madrid com el “centre de decisions per a la invasió d’América”. La majoria de mitjans estatals han ocultat aquestes afirmacions.
Tornant a Bolívia, a l’est , les èlits d’orígen europeu fins i tot tenen varis milers d’indis guaranís, inclosos infants, en situació d’esclavitud. El govern de Morales s’ha compromés a atorgar l’autonomia a aquesta zona i les èlits s’hi han oposat creant grups paramilitars per conservar l’status quo. Un altre exemple concret de la renaixença índia és a Jesús de Machaca on el 96 % de la població és aymara. El 6 de desembre voten si volen l’autonomia junt amb una dotzena de comunitats aymara o quetxua (també hi ha elecciosn presidencials). Ja han anunciat que si guanya el sí restauraran algunes formes de govern prèvies fins i tot a l’imperi inca. En part ja ho han fet. El “Mallku” és una figura de cabdillatge autòctona escollida democràticament cada any. El sistema comunitarista s’apropa més al socialism que el capitalisme. Un capitalisme que no ha portat gaire de bó: cases de fang, manca de llum, aigua potable o de clíniques per donar a llum. Des de 2002 la comunitat va escollir un mallku, va proclamar-se autònoma i va gestionar les terres comunals. És prohibit vendre-les a cap estranger. Amb l’arribada de Morales al govern van doblar el seu pressupost. Si el 2001 només un 10 % tenia llum ara arriben al 70 %. Com resumeix el mallku local: “Abans, érem oblidats. Ara anem a definir, a la nostra manera, com vivim; d’acord amb les nostres costums i pràctiques”. I ho diu sota la wihpala, la bandera multicolor índia dels Andes, oneja per sobre seu. Enrera queda una església colonial espanyola. Altre cop a la història, els colonitzadors, han tornat a fracassar.

divendres, 4 de desembre del 2009

35. Rànquing de Corrupció: tots no són iguals

Transparency International feia públic, a finals de novembre, el seu rànquing de corrupció mundial. Per cinquè any consecutiu l’estat espanyol retrocedeix llocs. L’any 2004 tenia una nota de 7,1, el 2009 es queda al 6,1. L’estat francès no obté una nota gaire millor amb el 6,9 quan el 2004 també tenia un 7,1. D’aquesta manera els estats que administren els Països Catalans baixen del lloc 22 que compartien el 2004 al 24 el francès i el 32 l’espanyol. Només s’estudien 180 estats. Nova Zelanda o els estats escandinaus superen el 9.
Paral·lelament es feia públic que ja hi ha 730 processos oberts per corrupció a l’estat espanyol. El PSOE és el partit més corrupte de l’estat amb 264 casos, el PP ha fet un gran esforç per agafar-lo amb 200 però li costa encara arribar al nivell dels Roldán, Guerra, Filesa o Pretòria. El tercer partit estatal, IU, “només” té 20 casos.
A nivell de partits no estatals els unionistes de Coalición Canaria obtenen un resultat extraordinari amb 46 casos. Aquest partit és un rotund defensor de l’espanyolitat de Canàries. El segon partit més corrupte és la coalició CiU amb 30 casos. El Partido Andalucista, d’on s’ha separat l’ala nacionalista, en té 24. La resta són testimonials i no per això més perdonables.

Partit Casos de corrupció Regidors Casos de corrupció
UM:7 casos, 96 regidors: 7,29 %
PA: 24 casos, 525 regidors: 4,57 %
CC: 46 casos, 404 regidors: 1,14 %
PSOE: 264 casos, 24.029 regidors: 1,10 %
IU: 20 casos, 2.034 regidors: 0,98 %
CiU: 30 casos, 3.387 regidors: 0,88 %
PP: 200 casos, 23.348 regidors: 0,86 %
BNG: 3 casos, 661 regidors: 0,45 %
ERC: 5 casos, 1.591 regidors: 0,31 %
EAJ/PNV: 3 casos, 1.043 regidors: 0,28 %
EA: 1 cas, 255 regidors: 0,39 %
ANV: 1 cas, 432 regidors: 0,23 %
Així doncs, tots no són iguals, però s’hi assemblen molt.

dijous, 3 de desembre del 2009

34. Inici campanya "Jaume absolució"


Aquest dijous a la Biblioteca central de Terrassa es celebra un acte per l'absolució de Jaume Soler a les 19:00. D'aquesta manera s'inicia la campanya per denunciar una operació pròpia d'un estat kafkià.
Jaume fou detingut acusat de cremar la pantalla gegant que una cadena de televisió (la que ha signat el manifest de la supremacia lingüística castellana) va posar a Terrassa per exhibir un partit de la selecció espanyola. És un conegut militant, diria que exemplar, a la ciutat vallesana tant d'Endavant (OSAN) com de la CUP de la que fou número 2 a la llista. La seva imputació és tan arbitrària que el fiscal encara no ha fet públic de que l'acusa.