dijous, 27 de maig del 2010

190. Samaranch versus Quico Sabaté

La CUP de Sant Celoni (Vallès Oriental) va demanar que s’instal•li una escultura d’homenatge a Quico Sabaté en els 50 anys del seu assassinat. No hi ha gairebé cap monument als qui, en la època més dura del franquisme van continuar combatent, amb les armes a la mà, els qui, també amb les armes a la mà, havien derrocat un règim democràtic. La CNT, i en especial la FAI, van cometre crims horribles en aquella guerra. Tant horribles com el PSUC de qui els seus hereus d’Iniciativa es fan dir avui “ecopacifistes”. Tant horribles com els que van cometre els franquistes.

Acabada la guerra, però, els crims horribles només els va cometre un bàndol: l’unionisme espanyolista de Franco. Segons els estudis d’historiadors britànics van morir més persones assassinades després de la Guerra que en els 3 anys que va durar. I davant aquells crims només els maquis van donar una certa resposta. No fer-los cap homenatge és matar-los per segona vegada.
Esdevé especialment cruel el silenci cap a Quico Sabaté just quan hem observat com la premsa unionista espanyola ha estat la única del món (com va demostrar Vilaweb), en dedicar lloances vergonyoses a un falangista de primera línia. La premsa internacional l’ha definit com autocràtic, feixista, corrupte, franquista... No fou un col•laboracionista, fou un franquista de primera línia: secretari estatal d’esports i president de la diputació de Barcelona durant la dictadura unionista. Un home que va dirigir el Comitè Olímpic Internacional en la seva època de màxima corrupció. El tractament genuflexe dels mitjans cap a la figura d’aquest feixista demostra fins a quin punt no mereix la mínima credibilitat la nostra premsa (la de la “Diginitat de Catalunya”). I menys a la de la caverna, és clar.
Només el Camp Nou, en un acte de dignitat, va xiular el qui havia ajudat a perseguir la catalanitat i la democràcia. El poble, malgrat la premsa, no oblida. Malgrat això, el tractament dispar a ambdues figures ens recorda que ells van guanyar la guerra. I encara manen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada