dimecres, 17 de novembre del 2010

345. Yo votaré a Joan Laporta

Xavier Sala-i-Martín, diverses vegades candidat al premi Nobel d'economia, professor d'economia de la Universitat de Columbia, consultor del Banc Mundial i de l'FMI i assessor del World Economic Forum de Davos.
Yo votaré a Joan Laporta
Si las encuestas no vuelven a fallar estrepitosamente, faltan sólo 11 días para que se acabe la pesadilla y el peor gobierno de la historia de Catalunya abandone la poltrona. Todo apunta a que el tripartito no sumará y no podrá volver a imponer su nefasto gobierno. Por un lado, parece que ICV se mantendrá, a pesar de que, con un minoritario 9% de los votos, ha impuesto un antidemocrático chantaje ideológico cuyo exponente más claro ha sido coser a multas a los que circulaban a 80 km/h con un argumento medioambiental que nadie ha conseguido demostrar.
También predicen que ERC se hundirá en el abismo electoral, lo cual es lógico dada la traición sistemática a sus principios a cambio de 30 miserables monedas de poltrona.
El probable descalabro del PSC es mucho más interesante. Al fin y al cabo, la mayor catástrofe económica, social y política del país ha sucedido mientras los socialistas tenían el monopolio absoluto del poder: gobernaban todos (repito, ¡todos!) los grandes ayuntamientos del país, las diputaciones, la Generalitat y el gobierno de España. El absolutismo socialista ha presidido la mayor caída del PIB, el mayor aumento del paro, el mayor endeudamiento de la Generalitat en las peores condiciones financieras, el mayor aumento de la pobreza, el mayor deterioro institucional y el mayor ejercicio de censura de los medios (hay que“arrancar la crosta nacionalista de TV3 y Catalunya Radio”, dijo el portavoz del PSC, Joan Ferran antes de despedir a los líderes de audiencia Antoni Bassas, Jordi Basté, Toni Clapés y Jaume Barberá; “Barbeta estás muerto y no lo sabes!”, amenazó el quijotesco Rucio director de comunicación de Montilla, Antonio Bolaño, aprendiz de profesor Moriarty a la poste abandonado por sus colegas por su radicalismo y su falta de talla). Por suerte, ese abuso y esa incompetencia llegarán a si fin el 28N.
Nos queda Artur Mas, a quien las encuestas dan como ganador. Mas será un buen presidente. A diferencia de Montilla, tiene estudios, es capaz, inteligente, honrado y trabajador. No tiene el carisma de Pujol, pero seguramente será mucho mejor gestor. En circunstancias normales yo votaría a Mas. Pero las actuales no son circunstancias normales. Son circunstancias especiales. La hora de la buena gestión ha pasado. Es la hora de evitar que haya mayorías absolutas, es la hora de echar a los socialistas del poder y es la hora de la valentía. Por esas razones, yo no votaré a Artur Mas. Me explico.
Que una fuerza política tenga mayoría absoluta es malo. La frase de lord Acton “el poder corrompe y el poder absoluto corrompe absolutamente” queda demostrada con lo que ha pasado con poder absoluto de los socialistas en Catalunya en los últimos años. Tampoco fueron buenas las mayorías absolutas del PP en los noventa o de CIU en los ochenta. Votar a CIU en un momento en que parece que está al borde de la mayoría absoluta es un error.
La pregunta es: y si no tiene mayoría absoluta, ¿con quien se va a aliar CIU? Me consta que hay una importante corriente dentro del partido que apuesta por una coalición postelectoral PSC i CIU. Lo mismo pasa con los poderes facticos económicos y mediáticos: quieren la “sociovergencia”. Pero como ya he explicado, creo que es de la máxima importancia que los socialistas sean expulsados de la Generalitat: tienen demasiado poder en ayuntamientos, diputaciones y gobierno de España. Votar CIU no garantiza esa expulsión. La única manera de garantizar que ni CIU tenga mayoría absoluta ni que CIU dependa del PSC, es que dependa de otra fuerza nacionalista. Eliminada ERC por su manifiesta traición a sus propios ideales, sólo nos quedan Solidaritat Catalana (Joan Laporta) y Reagrupament (Joan Carretero).
Lo que nos lleva al tercer tema: la valentía. La decisión del tribunal constitucional ha cerrado toda opción de mejorar dentro del marco constitucional por lo que, en este momento, no hay que pensar en una buena gestión sino en tomar decisiones comprometidas y valientes. CIU es un partido esencialmente cobarde porque tiene demasiados flancos y demasiadas deudas. Necesitamos personas nuevas y valientes.
En este sentido, mi candidato es Joan Laporta. He trabajado con él durante siete años y les puedo asegurar que, digan lo que digan los medios antilaportistas, Joan Laporta es absolutamente honesto, de la máxima integridad, extraordinariamente inteligente y, además, es la persona más valiente del mundo. ¿Quién, sino, se hubiera presentado a estas elecciones pudiendo haberse sentado en el sofá, saboreando las 69 copas conseguidas con el Barça, degustando las mieles del triplete y de las seis copas, sabiendo que la política conllevaría el boicot de los medios convencionales y la aparición todo tipo de noticias distorsionadas, intencionadamente negativas, cuyo único objetivo es evitar que obtenga representación parlamentaria?
Yo he visto a Joan Laporta enfrentarse al todopoderoso Florentino Pérez para fichar a Samuel Eto’o, un jugador que nos dio no una sino dos Champions. Nota: mientras Laporta ha sido Presidente, Florentino no ha ganado ni un solo título de futbol importante, ¡ni uno! Yo he visto a Laporta enfrentarse a Zapatero, a la UEFA y a la FIFA para defender los intereses del Barça. Con una valentía que a veces daba hasta miedo.
Esa es la valentía que necesitamos. Ya está bien de quedar bien, de pedagogía, de seny, de ser la parte moderada del debate y de cumplir las reglas impuestas por otros. Jordi Pujol dijo hace unos días que ya no encontraba argumentos contra la independencia. President: ¡es que a lo mejor no los hay!. Y cuando no hay argumentos, uno debe pasar a la acción. Para ello, se necesitan líderes sin deudas y con la valentía suficiente de pasar a la acción. Por eso, el 28N votaré a Solidaritat Catalana. Yo votaré a Joan Laporta.

Jo votaré en Joan Laporta
Si les enquestes no tornen a fallar estrepitosament, falten només 11 dies perquè s'acabi el malson i el pitjor govern de la història de Catalunya abandoni la poltrona. Tot apunta al fet que el tripartit no sumarà i no podrà tornar a imposar el seu nefast govern. D'una banda, sembla que ICV es mantindrà, encara que, amb un minoritari 9% dels vots, ha imposat un antidemocràtic xantatge ideològic l'exponent del qual més clar ha estat cosir a multes als quals circulaven a 80 km/h amb un argument mediambiental que ningú ha aconseguit demostrar. També prediuen que ERC s'enfonsarà en l'abisme electoral, la qual cosa és lògic donada la traïció sistemàtica als seus principis a canvi de 30 miserables monedes de poltrona.
El probable daltabaix del PSC és molt més interessant. Al cap i a la fi, la major catàstrofe econòmica, social i política del país ha succeït mentre els socialistes tenien el monopoli absolut del poder: governaven tots (repeteixo, tots!) els grans ajuntaments del país, les diputacions, la Generalitat i el govern d'Espanya. L'absolutisme socialista ha presidit la major caiguda del PIB, el major augment de l'atur, el major endeutament de la Generalitat en les pitjors condicions financeres, el major augment de la pobresa, la major deterioració institucional i el major exercici de censura dels mitjans ("cal arrencar la crosta nacionalista de Tv3 i Catalunya Radio", va dir el portaveu del PSC, Joan Ferran abans d'acomiadar als líders d'audiència Antoni Bassas, Jordi Basté, Toni Clapés i Jaume Barberá; “Barbeta estàs mort i no ho saps!”, va amenaçar el quixotesc Rucio director de comunicació de Montilla, Antonio Bolaño, aprenent de professor Moriarty a la pal abandonat pels seus col•legues pel seu radicalisme i la seva falta de talla). Per sort, aquest abús i aquesta incompetència arribaran a si fi el 28N.
Ens queda Artur Mas, a qui les enquestes donen com a guanyador. Mas serà un bon president. A diferència de Montilla, té estudis, és capaç, intel•ligent, honrat i treballador. No té el carisma de Pujol, però segurament serà molt millor gestor. En circumstàncies normals jo votaria a Mas. Però les actuals no són circumstàncies normals. Són circumstàncies especials. L'hora de la bona gestió ha passat. És l'hora d'evitar que hi hagi majories absolutes, és l'hora de foragitar els socialistes del poder i és l'hora de la valentia. Per aquestes raons, jo no votaré a Artur Mas. M'explico.
Que una força política tingui majoria absoluta és dolent. La frase de lord Acton “el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament” queda demostrada amb el que ha passat amb el poder absolut dels socialistes a Catalunya en els últims anys. Tampoc van ser bones les majories absolutes del PP en els noranta o de CIU en els vuitanta. Votar a CIU en un moment en què sembla que està a la vora de la majoria absoluta és un error.
La pregunta és: i si no té majoria absoluta, amb qui pactarà CIU?. Em consta que hi ha un important corrent dins del partit que aposta per una coalició postelectoral PSC i CIU. El mateix passa amb els poders fàctics econòmics i mediàtics: volen la “sociovergència”. Però com ja he explicat, crec que és de la màxima importància que els socialistes siguin expulsats de la Generalitat: tenen massa poder en ajuntaments, diputacions i govern d'Espanya. Votar CIU no garanteix aquesta expulsió. L'única manera de garantir que ni CIU tingui majoria absoluta ni que CIU depengui del PSC, és que depengui d'una altra força nacionalista. Eliminada ERC per la seva manifesta traïció als seus propis ideals, només ens queden Solidaritat Catalana (Joan Laporta) i Reagrupament (Joan Carretero).
El que ens porta al tercer tema: la valentia. La decisió del tribunal constitucional ha tancat tota opció de millorar dins del marc constitucional pel que, en aquest moment, no cal pensar en una bona gestió sinó a prendre decisions compromeses i valentes. CIU és un partit essencialment covard perquè té massa flancs i massa deutes. Necessitem persones noves i valentes.
En aquest sentit, el meu candidat és Joan Laporta. He treballat amb ell durant set anys i els puc assegurar que, diguin el que diguin els mitjans antilaportistes, Joan Laporta és absolutament honest, de la màxima integritat, extraordinàriament intel•ligent i, a més, és de les persones més valentes del món. Qui, sinó, s'hagués presentat a aquestes eleccions podent haver-se assegut en el sofà, assaborint les 69 copes aconseguides amb el Barça, degustant les mels del triplet i de les sis copes, sabent que la política comportaria el boicot dels mitjans convencionals i l'aparició tot tipus de notícies distorsionades, intencionadament negatives, l'únic objectiu de les quals és evitar que obtingui representació parlamentària?.
Jo he vist Joan Laporta enfrontar-se al totpoderós Florentino Pérez per fitxar a Samuel Eto'o, un jugador que ens va donar no una sinó dues Champions. Nota: mentre Laporta ha estat President, Florentino no ha guanyat ni un sol títol de futbol important, ni un!. Jo he vist Laporta enfrontar-se a Zapatero, a la UEFA i a la FIFA per defensar els interessos del Barça. Amb una valentia que de vegades donava fins a por.
Aquesta és la valentia que necessitem. Ja està bé de quedar bé, de pedagogia, de seny, de ser la part moderada del debat i de complir les regles imposades per uns altres.
Jordi Pujol va dir fa uns dies que ja no trobava arguments contra la independència. President: és que potser no els hi ha!. I quan no hi ha arguments, un ha de passar a l'acció. Per a això, es necessiten líders sense deutes i amb la valentia suficient de passar a l'acció. Per això, el 28N votaré a Solidaritat Catalana. Jo votaré en Joan Laporta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada