156. Espectacular creixement de la Lega Nord

Les eleccions regionals parcials de l’estat italià han suposat un sotrac per l’esquerra que controlava 11 regions i n’ha perdut 4. L’aliança de dreta passa de presidir 2 a fer-ho en 6 regions. Sobten aquests resultats acostumats a escoltar burles des de l’estat espanyol cap a l’italià i sobretot al govern de Berlusconi. Burles, per corrupció quant l’esquerra italiana és tant corrupta com la dreta. Burles per qüestions sexuals, quan el president d’esquerra del Lazio ha dimitit pels seus afers transexuals. Burles per la gestió de Berlusconi que, cal recordar-ho, té un 8 % d’atur. A l’estat espanyol hi ha un 19 % i encara se n’enfoten dels italians.


Del resultat d’aquestes eleccions sobresurt el “tsunami padà” com titula el diari de la Lega Nord i recull la majoria de premsa italiana. La Stampa parla d’un boom de la Lega i el Corriere d’un exèrcit padà a les portes de Roma. Cal recordar que la Lega Nord forma part del govern italià avui dia i, enlloc de veure’s desgastada per la gestió qüotidiana ha recollit uns suports extraordinaris. Els seus candidats han aconseguit les presidències de Piemont i el Vènet. Al Vènet el resultat leghista ha estat espectacular. A més obté la vicepresidència de la Lombardia. Al Piemont la LN passa del 8,4 % al 16,7 %, al Veneto del 14,6 al 35,1 , a la Lombardia del 15,8 al 26,2, a l’Emilia-Romagna passa del 4,8 al 13,7 i a la Liguria del 4,6 al 10,2. Fins i tot apareix a regions on, fins ara, no s’havia presentat com Umbria on recull un 4,3 %, a la Toscana on creix del 1,3 al 6,4 o les Marche on passa del 0,9 al 6,3.
El programa de la Lega Nord per aquestes regionals tenia dues prioritats, continuar amb les reformes d’un estat anquilosat i la federalització d’aquest. En el pols que mantenen amb la resta de coalició de dreta han sortit clarament reforçats. Berlusconi ja ha acceptat impulsar el federalisme. Entre altres mesures inclou l'ensenyament de les llengües minoritzades. Cal recordar que les regions italianes no tenen competència sobre immigració. L’oposició a la immigració il•legal ha estat una de les banderes de la Lega Nord des de fa uns anys tot i que no formava part del seu ideari fundacional. El dia abans de les eleccions un grup anarquista va enviar una bomba a la seu de la Lega a Milà resultant un treballador de correus ferit.

155. Hem guanyat a Catalunya Nord

Catalunya Nord continuarà veient televisió en català. Les comarques catalanes sota administració francesa reben, des d’ahir, TV3 per la TDT (TNT en francès). I no només TV3 sinó també Canal 33, 3/24 i Super 3 i la cadena de sèries 300. És una victòria sense “peròs” que cal apuntar a la gestió del conseller Joan Manuel Treserras (ERC), probablement el millor conseller d’aquest segon tripartit. Els catalans, acostumats a llepar-nos les ferides, no acostumem a donar el valor que tenen a les victòries. I ahir va ser una gran victòria en un context difícil. De fet ni l’estat espanyol ni el francès reconeixen la legalitat de la situació i, simplement, accepten fets consumats. L’oferta de TV en català s’ha duplicat i serà la mateixa al Principat que a la Catalunya Nord. En canvi a les Illes, també mercès a Treserras, el què s’ha aconseguit ha estat només que es vegi la programació de TV3Cat.

No només el conseller és darrera aquesta fita, cal felicitar a les autoritats nord-catalanes, tant a nivell del consell general com les, recentment rescollides, del consell regional. També a les de l’ajuntament de Perpinyà, amb Unitat Catalana, i a les entitats que han recollit signatures com s’ha promogut des d’aquest blog o molts d’altres. Ara ja s’està pensant en demanar rebre, per exemple IB3 o Canal 9. Ahir, però, vam guanyar.

154. L’Espanya que sí és admirable

Ahir milers de persones van manifestar-se a Madrid sota el lema “La tortura no es cultura”. Segons l’organització eren uns 20.000 i estava convocada per prop de mig centenar d’associacions. Calia que, des d’Espanya, les veus que s’oposen a aquest espectacle denigrant comencessin a aparèixer. Els d’ahir són els espanyols que l’unionisme espanyol amaga. Aquells que, davant de l’obsessió unionista posen els raonaments. Aquells que no tenen por d’una premsa monolítica a favor de la “fiesta nacional”. La manifestació ha tingut repercussió internacional i posa en dubte la imatge monolítica que es vol donar per part dels unionistes. Segons aquest discurs demagog, el de Montilla i el seu diputat D. Pérez o el del PP, a Catalunya una colla de radicals voldria prohibir les curses de braus per motius nacionalistes. En front tindria una Espanya unida, no nacionalista sinó universal. Ahir, una part d’Espanya, va donar un pas endavant i va demostrat que l’Espanya castellana és més plural del que PP i PSOE voldrien.

Fins i tot a Espanya hi ha opinions diverses sobre els toros. Davant d’aquest fet sobta que, a Catalunya, les bases del PP i PSOE acceptin la decisió d’ambdós de votar en bloc contra l’ILP de l’abolició. Una decisió que mostra que les dos partits posen per davant el seu unionisme a qualsevol cosa. I les bases com han reaccionat?. Amb un silenci atroç només adornat per una recollida testimonial de signatures o bé opinions personals que semblen més per quedar bé amb els electors que per convicció. Cap, cap diputat del PSOE ni del PP s’ha atrevit a dir que votarà a favor de l’abolició. Aquesta gent no representen ni als seus electors: és impossible que entre els 1.100.000 persones que van votar PP o PSOE el 2006 cap, cap, estigui a favor de l’abolició. A la partitocràcia, això, li rellisca.

153. Nadau, el grup occità més emblemàtic, torna a l’Olympia

Nadau és el grup més representatiu de la música occitana. Va néixer a Tarba, a la regió occitana de Gascunya, l’any 1973 i des de llavors ha aconseguit ser conegut més enllà de les fronteres occitanes. Nadau és l’únic grup que, cantant en occità, ha omplert dues vegades el mític Olympia de París. Aquest èxit no ha comportat cap renúncia, ans al contrari, a les reivindicacions a favor d’Occitània. Algunes de les seves cançons com “L’immortèla” s’han convertit en himnes pels occitans i són cantades en concentracions populars no exclusivament occitanistes.

El proper 24 d’abril Nadau torna a l’Olympia on sonaran els instruments tradicionals barrejats amb instruments moderns. En una recent entrevista a “La Setmana” el seu cantant descriu el paper que Nadau ha jugat per desvetllar, altre cop, el sentiment nacional occità:
“I a monde que m’an dit: Ieu veni amb lo paire e la maire al concèrt pr’amor disètz causas qu’ai enveja de lor díser mas que lor dirai pas jamai ieu” (Hi ha gent que m’han dit: vinc amb el pare i la mare al concert ja que dieu coses que els hi voldria dir jo però que mai els hi diria).
Set-cents anys d’imperialisme francès no han passat sense conseqüències.

152. El tripartit no s'esfonsa

Tenint en compte que les enquestes sovint s’equivoquen, sí que serveixen per veure tendències. Encara que sigui, doncs, un exercici ociós, pot ser distret. Les 3 enquestes publicades aquesta setmana ens donen resultats gairebé idèntics:
CiU       63 diputats (tenia 48)
PSOE   35 diputats (tenia 37)
PP        14 diputats (tenia 14)
ERC     13 diputats (tenia 21)
ICV      12 diputats (tenia 12)

Sobta que la conclusió dels periodistes és que el tripartit s’esfonsa quan PSOE i Iniciativa gairebé repeteixen resultats. Qui, segons les enquestes, s’esfonsa és Esquerra, no el tripartit. Per tant són els qui van votar ERC els qui han castigat el tripartit però ni els del PSOE ni els d'ICV. L'electorat d'aquestes dues forces se sent a gust amb la gestió del tripartit fet que demostra que ERC no ha sabut imposar els seus criteris, tot i ser decisiva, i això ha desencisat molts dels que la van votar. On aniran aquests vots?. Tornaran a CiU per tornar a governar amb el PP o aniran a una força nova sorgida precisament de la gent d'ERC disconforme amb el tripartit?.

Una segona lectura que en fan als mitjans és que CiU arrasa. La coalició autonomista creix només a base d’ERC i, per tant, simplement recupera electors. Aquests votants, sobiranistes, van deixar de votar CiU pel seu pacte amb el PP. Ara bé, si CiU suma 63 diputats i el tripartit, com diuen, 60, la diferència és ben minsa. Per governar amb comoditat CiU haurà de tornar a arrenglerar-se amb el PP... i tornar a entrar en crisi. Per tant, ara, la diferència entre CiU i el tripartit seria de 3 o 5 diputats.

Tot això tenint en compte que aquestes enquestes només es consulta directament sobre la intenció de vot als partits parlamentaris (a qui votarà PSOE, CiU, ERC, ICV o PP) i les altres opcions només les proposa el consultat que és convençut que votarà a una força avui extraparlamentària. Fins i tot així, segons El Periódico gairebé un 10 % votarien una formació nova i això fa que el resultat pugui ser molt més incert del que sembla. 
Si entrés al parlament Reagrupament, llavors CiU podria no dependre exclusivament del PP, però tant si ho fan forces unionistes com PxC, C’anos o UPD la formació de Mas es trobaria entre una tenalla formada pel tripartit per una banda i unionistes espanyols per l’altra.

151. Jornades internacionals sobre l’autodeterminació

La CONSEU (Conferència de Nacions Sense Estat d’Europa) i Udalbiltza, assemblea de municipis bascos, han organitzat per aquest cap de setmana les jornades internacionals “Autodeterminació i diversitat en el segle XXI. Els drets dels pobles en el marc dels drets humans”. Entre els ponents hi haurà els catalans Aureli Argemí, veterà militant pels drets de les nacions sense estat des de l’entitat CIEMEN, l’advocat August Gil Matamala ex president de l’Associació d’Advocats Demòcrates i Josep Cruanyes de la Plataforma pel Dret a Decidir . Les intervencions basques corresponen al president d’Udalbiltza, Loren Arkotxa, el professor universitari Julen Zabalo i l’ex alcaldessa d’Amoroto Marii Ugarterubu.

A part de bascos i catalans hi intervindran un fum d’altres delegacions nacionals. Una irlandesa del Sinn Féin, una kurda del KNK (Parlament del Kurdistan a l’exili), l’advocat bretó Yann Chouq de llarga trajectòria militant i Rafael Quispe de Bolívia. Quispe dirigeix el moviment nacional indígena anomenat Consejo Nacional de Ayllus y Markas del Qollasuyu i té una bona relació amb el MAS d’Evo Morales. Finalment també intervindrà William Bowrin advocat i expert en autodeterminació a l’Europa de l’Est. Bowrick és professor a la Birkbeck University (Londres) així com president de l’Associació Europea d’Advocats pels drets i la democràcia. L’acte de clausura serà de franc.
Una bona oportunitat, doncs, per debatre els processos oberts al món per a la constitució de nous estats a partir de realitats nacionals. I també sobre el mitjà de l’autodeterminació que és la democràcia en estat pur. Ni estem sols ni ens quedarem callats davant la imposició antidemocràtica d’alguns estats. L’autodeterminació és democràcia.

150. Laporta elogiat per "Le Monde"

El prestigiós diari francès, inclou un article sobre Joan Laporta. El document descriu el president del Barça, en paraules amables i explica els seus sentiments patriòtics lluny de la visió que intenta donar la premsa espanyola, tant d’Espanya com la que ho fa des de Catalunya (principalment els grups Godó i Zeta). "Le Monde" no sap si Laporta és el "Kennedy català" o el "Berlusconi català", però assegura que serà involucrat en política aquest any per defensar el dret de Catalunya per obtenir la independència

L'article acaba amb: “Ha demostrat el seu temperament fort durant set anys de presidencia del Barcelona particularment turbulents. Durant la controvèrsia, la majoria dels dirigents que l’acompanyaven han abandonat el vaixell, denunciant-lo com "autoritari" i per "opacitat" de la seva administració. Va sobreviure a una moció de confiança en 2008 i el 2009 un cas d'espionatge dins del seu propi personal, també va resistir el 2005 amb les revelacions sobre les simpaties franquistes del seu cunyat i membre del seu equip de gestió.
En el seu telèfon mòbil, té com a to de trucada de la banda sonora de Braveheart, la pel.lícula adaptada de la història de William Wallace, heroi i símbol de la independència d'Escòcia. "Podem fer-ho, despertant la consciència i mitjançant l'acció. Sense Violència".

"Le Monde" diu que Laporta podria obtenir entre el 12% o 15% i de vuit a deu membres del Parlament. Paral•lelament el diari portugués “Diario de Noticias” també descriu les propostes independentistes de Catalunya mercès al posicionament de Joan Laporta. D’això se’n diu internacionalització del conflicte català.
Davant aquests articles hom es pregunta:

- Qui ha fet més per internacionalitzar la causa nacional catalana, Laporta o els 23 anys de CiU més els 8 de tripartit?.
- Per quin motiu la premsa espanyola i la catalana no tracten Laporta amb la mateixa objectivitat?.
- Seria possible un article així, a la premsa internacional, sobre Montilla o Mas?.

149. El primer film fet per i sobre aborígens australians

El film “Samson & Delilah” de Warwick Thornton ens trasllada a una comunitat aborigen australiana. Explica la desorientació i la ràbia dels joves que viuen enmig de la immesitat desèrtica australiana, l’anciana que fa pintures de punts per un galerista de la ciutat, una bella metàfora amb el telèfon que no agafa ningú… La història dels dos protagonistes els du a una ciutat australiana, Alicesprings, on tasten la terrible vida que espera als aborígens urbans. Allà la pel•lícula culmina un immens dolor amb la horrible bellesa de l’amor.

“Samson & Delilah” és la primera pel•lícula sobre aborígens australians dirigida per un aborigen. Al festival de Cannes de 2009 va rebre el premi de càmera d’or. Els diàlegs són breus, principalment en anglès però també s’hi cola el warlpiri. Aquesta és una de les poques llengües aborígens que s’ensenya i que pot perviure. Quan van arribar els anglesos n’hi havia fins a 260 avui només una trentena són amb certes garanties de sobreviure. I les llengües no són el pitjors problemes per a les comunitats aborígens: un 80 % de la població és a l’atur, hi ha greus addiccions a l’alcohol i les drogues, violència dins les comunitats i exclusió social rampant.
No tot, però és negatiu. El febrer de 2008 Austràlia va demanar perdó als aborígens per la seva opressió i la població autòctona creix de forma notable. L’any 1986 sumava 286.000 persones que el cens de 2001 va augmentar a 410.000. Des de fa alguns anys s’estan començant a organitzar, sobretot la quarta part que viu a les ciutats. Han començat a guanyar judicis i a veure reconeguts alguns drets com el “native title” sobre algunes terres. Tenen un present difícil però, ni molt menys, són una relíquia del passat.

148. El moviment nacional cors passa de 8 a 15 diputats

La segona volta de les eleccions regionals a Còrsega ha confirmat un espectacular creixement del moviment nacional cors. Aquest, avui, s’estructura en dues grans plataformes: els autonomistes de Femu a Corsica i els independentistes de Corsica Libera. Fins ara es deia que el nacionalisme cors era “com a molt” el 25 % dels votants. També que només obtenia bons resultats aprofitant participacions baixes.

Diumenge 21 de març la participació fou la més alta fins ara: 69 %. El moviment nacional cors va obtenir un resultat anorreador: 35’74 %. Tota l’esquerra francesa aliada ha arribat al 36,62 %.Això s’ha traduït en 11 escons per Femu a Corsica i 4 per Corsica Libera.
A hores d’ara ja hi ha propostes d’una acció conjunta al parlament amb 15 escons. Una de les prioritats serà la llengua on, amb només 8 escons, ja s’havien fet grans progressos els darrers anys. L’UMP, partit del president francès Sarkozy, en té 12. El clima entre el nacionalisme cors és d’eufòria després d’anys de crisi. L’any passat van aconseguir l’elecció del segon eurodiputat de la seva història. A les regionals de 2004 la llista nacionalista va obtenir a la segona volta 8 escons (ara 15) amb el 17 %, ara té el 36 %. En vots el moviment nacional ha passat de 24.562 a 51.383; més del doble.
Un darrer apunt, les enquestes no van preveure aquest èxit i s’apuntava que el màxim que obtindrien era el 27 % i s’haurien d’aliar amb l’esquerra pe evitar un nou govern de l’UMP. En canvi només han faltat 1.278 vots per guanyar les eleccions i governar l’illa. Potser aquest error a les enquestes és motivat en que els nacionalistes corsos no controlen cap diari de l’illa. Els unionistes francesos sí, de moment.

147. El segon impuls, real, de Reagrupament

La 2ª assemblea de Reagrupament Independentista va servir per visualitzar moltes coses que se sospitaven. Entrar a la sala del palau de congressos frapava una mica. Amb més de mil persones, patriotes, amb una posada en escena tant austera com impecable. La seriositat i la eficiència foren sorprenents per una organització tant jove. I ahir, sobretot, fou organització.

S’ha acabat el discurs que Reagrupament és una escissió d’ERC. Ahir hi havia gent que provenia de Convergència, de la JNC, del BEI, de Catalunya Lliure, el PSAN, gent del PRC, d’Unitat Nacional Catalana i, també, d’ERC. Però sobretot persones que no havien estat en política. Tots treballant plegats cercant allò que els uneix i no el que els separa. Els críptics crítics es van esfumar fins i tot pels mitjans que han promogut la seva ombra difusa. Ahir les votacions es van aprovar, com a poc, amb 90 % dels vots. De divisió, com se sospitava, res. Invencions moltes. La darrera era que Mikimoto s’havia donat de baixa. Altra cop fals.

L’aparició de Laporta molt interessant i el seu discurs en positiu: volem la llibertat del nostre país. Això no és anar contra ningú. El més sorprenent, veient els discursos habituals dels partits, fou que no es va criticar ni atacar a cap altra formació. Fins i tot Laporta va demanar respecte cap els unionistes.
Carretero, amb un discurs potser massa directe i amb alguna referència escatològica innecessària, va aconseguir engrescar a tothom diverses vegades. La darrera va aixecar la constitució catalana que derogava l’espanyola a Catalunya i va dir: aconseguir això depèn de vosaltres. Breu i clar. En aquesta excel•lent entrevista a Vilaweb Joan Carretero explica clarament per quin motiu Reagrupament no és un partit sinó un moviment que propugna una llista independentista transversal oberta, com s’haurien d’escollir candidats, la unitat independentista, els problemes interns i el paper de Laporta.

Així és com s’il•lusiona un poble. I, com diu la constitució de Catalunya: “Cada nació escull la seva pròpia llei”. Ara podrem escollir. I sembla que ho farem units.

146. Organitzant el nostre futur lliure: propostes concretes de Reagrupament (i 2)

Com a continuació de l’article anterior, la segona part del text “Organitzat el nostre futur lliure” de Reagrupament inclou les propostes per a construir un estat sense tenir-lo. Cal afegir que fins a 650 associats i associades han participat en la redacció d’aquest document el que suposa una fita per l’independentisme en general. El text dona les línies generals de com ha ser aquest somni anomenat estat català i possiblement és la primera vegada que veiem, blanc sobre negre, com pot ser aquesta utopia possible. La segona part inclou:



- un estat amb el cos legislatiu de la Unió Europea
- economia de mercat i de drets socials
- davant la crisi no ens hem de situar ni en una òptica liberal ni en una de social demòcrata, sinó en ambdues, ja que ens calen les dues i a més es retroalimenten
- assegurar el finançament de les empreses consolidant el teixit de les pimes
- contracte laboral català emulant el model austríac
- polítiques de conciliació
- subsidis per desocupació condicionats com el model danès
- reducció de la dependència del petroli acceptat totes les altres formes d’energia i potenciant les renovables (1 % a Catalunya, 33 % a Escòcia)
- xarxa ferroviària mínima catalana, lluny de l’actual
- eix real transpirinenc
- substitució d’AENA en la gestió dels aeroports
- eliminar l’actual manca d’infraestructures en telecomunicacions
- organització territorial: simplificació i reducció de la despesa pública
- dret d’autodeterminació de la Vall d’Aran
- passar del 4,5 % del PIB espanyol dedicat a ensenyament al 7 % com Suècia i el 3 % a R+D (1,61 % actual)
I així centenars de propostes (llengua, defensa,...) per crear un estat modern, democràtic i lliure. L’estat que dibuixa el text seria, serà, necessàriament millor que la situació de prostració i degradació autonòmica actual. I no és només per motius econòmics que cal la independència ja que, com diu el document : “Si la nostra balança fiscal, arribés a ser favorable a Catalunya, com per cert s’esdevé a la Catalunya Nord respecte de França, igualment ens caldria la independència per tal d’assegurar la supervivència de la nostra identitat”.
Motius en sobren, doncs, i “Organitzant el nostre futur lliure” ens dona molt. Fet aquest pas, que per si sol ja ha justificat la creació de Reagrupament, caldrà entre tots pensar un full de ruta per arribar-hi. Precisament divendres Alfons López-Tena ens mostrava un camí molt interessant. Esperem que tota aquesta “pluja d’idees” de l’independentisme català no acabi en res per culpa d’aquells que prefereixen sempre barallar-se amb l’independentista del costat enlloc de fer-ho amb l’unionista que tenen davant.

145. Organitzant el nostre futur lliure: propostes concretes de Reagrupament

No haurien de sorprendre els atacs que està rebent Reagrupament Independentista. El document que debatrà a la seva segona assemblea nacional suposa trencar amb el sistema polític que ha marcat els darrers 30 anys i la xarxa d’interessos que hi ha al darrere. Si els mitjans de comunicació i opinadors habituals acostumen a burlar-se o difamar l’associació, pocs, per no dir cap, s’ha molestat a explicar el text Organitzat el nostre futur lliure. Són 130 planes on es detalla un programa innovador. La primera part inclou:

- edat mínima de vot als 16 anys
- aprovació directa de lleis proposades pel 25 % del cens electoral
- admissió a tràmit directa de les ILP que tinguin el suport del 1 % del cens o del 10 % de les poblacions
- representació parlamentària per a l’abstenció activa
- llistes obertes
- les donacions als partits seran públiques
- finançament públic dels partits limitat dràsticament: 0,5 € per vot i 10.000 € per escó
- prohibició de crèdits bancaris als partits polítics
- tractament de les fundacions dels partits com els propis partits per evitar finançaments no ètics
- limitació dels mandats a dues legislatures
- declaració de béns abans, durant i després de l’exercici de càrrec públic
- incompatibilitat de càrrecs que s’allargarà a 5 anys després de deixar el lloc
- immunitat limitada a l’exercici del càrrec: immunitat no és impunitat
- prohibició del nomenament de familiars fins a quart grau o per afinitat
- llei de contractes públics: supressió dels informes, limitació dels assessors, registre de contractes
Davant de tot això ja ens podem preparar diumenge per escoltar la premsa “lliure” per ocultar totes aquestes propostes i donar rellevància a qualsevol anècdota sobre als críptics “crítics” agafats amb pinces o si la cortina de l’escenari no era ben posada. Com va dir Carles Móra en un acte: els hem d’entendre i no respondre; molta d’aquesta gent s’estan jugant el seu sou, el menjar de la seva família depèn de mantenir l’statu quo. La resposta ha de ser explicar aquesta bateria de propostes.

144. Els vídeos del Cabanyal que molesten al PP

Des de la ciutat de València, n’Albert ens fa arribar un resum prou gràfic del cas del barri del Cabanyal que val la pena reproduir:

L´escàndol del barri del Cabanyal, barri històric valencià, comença amb un plà urbanístic de l´Ajuntament que està aixecant els veïns, provocant manifestacions en contra o plataformes ciutadanes per a parar l´execució del projecte. L’ajuntament, davant de la decisió del Tribunal Constitucional, hi passa per sobre de la Declaració de Bé d´Interès Cultural per al conjunt urbanístic i trepitja l´oposició ciutadana . Tot i que aquesta sigui minoritària si es compara amb el conjunt de votants del PP valencià que consideren el barri un "niu de rates".
Per entendre el cas cal valorar l´estratègia político-empresarial, nul.la inversió durant anys, augment de la degradació, creixement de la marginalitat, aïllament social i assistencial dels veïns. Tot plegat genera la voluntat compartida pels valencians de la necessitat de renovació d´un barri "de merda, ple de gitanos i a on només creixen rates de claveguera". Actualment, no hi ha cap valencià estandaritzat que no pensi que el Cabanyal s´ha de tirar a terra i que no estigui d´acord amb el projecte aberrant del Govern del PP. És curiós que la solució del govern local i l´autonòmic sigui tan dràstica, tirar avall una part del barri per a construir una gran avinguda que connecti amb el mar. Durant 20 anys de govern de l´alcadessa, no s´ha plantejat un projecte seriós de millora i renovació d´un barri seriosament degradat i abandonat per les administracions lamentablement.
Cal conèixer el barri, és ple d´encant, de fet, quan el vaig visitar per primer cop, em vaig quedar profundament copsat. Recordo que vaig dir: "si arribo a viure a València, aquest és el barri a on voldria viure". És el que va passar, en part, a la Barceloneta dels "Olímpics", però amb més ensanyament i amb una clara voluntat d´enriquiment amiguista, viciat i mancat d´objectius per a la ciutadania. Es gira el cap al patrimoni propi de la ciutat que en aquest cas és molt important. En cas que es perdés aquest patrimoni, suposaria una cicatríu que consumaria l´empobriment de la riquesa històrica de la ciutat, una volta més.
Com a mostra de la resistència dels veïns hi ha aquesta petita joia, plena de sarcasme. Va tenir molt èxit (70.000 visites) a fòrums alternatius:


...setmanes més tard, quan el muntatge va començar a tenir difusió i èxit entre els internàutes, un dia arribà la seva existència a algun/a membre del partit, qui comunica esverat/da al seu cap l´amenaça que suposava tal enginy. Els alts càrrecs del PP van posar en marxa la maquinària intimidatoria, amenaçes, instigament, o intromissió en la privacitat. L´autor va donar un pas endavant, no enrera, i va penjar una "torna" per a respondre al setge institucional-polític-partidista. És una joia que s´entén millor des d´una visió local-valenciana, per les referències concretes. És ple de mala llet, però mola perquè és una resposta valenta a un munt d´accions inclassiflicables que pretenen coartar la llibertat d´expressió, més encara a un mitjà lliure com el de la xarxa.

143. Ha mort Robert Avril

Segons informa Vilaweb Catalunya Nord ahir va morir Robert Avril. La seva figura és la d'aquelles persones que treballa per la causa sense demanar res a canvi ni tant sols reconeixements. Avril ha estat un exemple de compromís per a més d'una generació de nord-catalans i sud-catalans. Va militar a Esquerra Catalana dels Treballadors, fundada l'any 1972 i que va acabar integrant-se a Unitat Catalana l'any 1986. Posteriorment va dirigir la secció d'Esquerra Republicana de Catalunya quan, a principis dels noranta, va implantar-se a Catalunya Nord. Va presidir-la en uns moments difícils i va saber mantenir la flama. Avui sembla impossible que ERC no estigués a Catalunya Nord però a finals dels anys vuitanta semblava una utopia implantar-s'hi.

Robert Avril, sobretot, va destacar com a activista cultural. L'any 1985, amb la seva muller Marie-Ange Falquès, va fundar "Llibres del Trabucaire" que acabaria essent la més important editorial nord-catalana. No només va promoure el català sinó que va fer un esforç ingent per la llengua occitana. Dels seus èxits va destacar "Le petit dico d'aqui". Un any després també hi era quan es va fundar la Llibreria Catalana que, encara avui, és un far de catalanitat dins l'aglomeració de Perpinyà. Robert Avril fou, en definitiva, un digne hereu dels angelets de la terra.

142. El PSOE recol•loca el gerent de l’Incasol del cas Pretoria

Fets i no paraules:
1) El gerent de l’Institut Català del Sòl (Incasòl) és imputat en el cas Pretoria.
2) El 2 de desembre de 2009 dimiteix per aquest fet. Les acusacions són prou greus per a que es produeixi un miracle: una dimissió a Catalunya.
3) El dia 1 de gener ja havia trobat feina. Segons informa el setmanari “Directa” el PSOE el recol•loca com a gerent de l’l'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus. Aquesta entitat depen de la Diputació de Barcelona.
El seu sou són uns 3.000 €. Ni un mes a l’atur, ni que fos per estètica. La dimissió era un miratge, no hi ha pas miracle.
Regeneració democràtica és evitar que aquestes coses succeeixin. I que succeeixin amb la complicitat d’un partit que és independentista i va aconseguir els seus vots amb un lema com “mans netes”.

141. El moviment cors obté els millors resultats de la seva història

Fins el passat diumenge el millor resultat del moviment nacional cors havia estat a les eleccions regionals de 1992. Aquella vegada s’havien presentat dues grans llistes: el Moviment per l’Autodeterminació i Còrsega Nació. En total va obtenir 32.232 vots, un 25 %. Des de llavors les lluites intestines van anar afeblint ambdues formacions. L’MPA va pactar amb el govern francès i va quedar desacreditat davant el seu electorat. Enlloc de prioritzar la lluita contra la imposició francesa van prioritzar una lluita fratricida contra Corsica Nazione. Aquesta va néixer com una coalició àmplia dels independentistes i els autonomistes. La direcció corresponia als independentistes que van imposar una lluita tout court contra MPA i contra Paris. Poc a poc van anar perdent complicitats i Corsica Nazione va quedar com un esquelet integrat només per la columna vertebral: els independentistes rupturistes.

Tots aquests anys hi ha hagut intensos esforços per refer el moviment nacional. En alguns moments hi ha hagut fins a una quinzena de formacions nacionalistes corses. Per ser conscients del que això significa cal pensar que la població de l’illa no arriba a 300.000 persones i la meitat són d’origen francès i mai, en cap cas, militaran en cap formació nacional corsa.

Només Corsica Nazione, en mans dels independentistes més durs va aconseguir una representació continuada. Poc a poc, però, les diverses formacions van anar refent la xarxa de complicitats. Finalment, en un procés llarg, els autonomistes han fet un constant treball de base que ha quallat en la coalició “Femu a Corsica”. El diumenge va quedar tercera amb 24.000 vots i un 18’84 %. A aquests vots cal afegir-li els del Corsica Libera que també han obtingut un resultat record per una formació independentista . En total, doncs, 36.293 vots i un 27,76 % que superen el gran resultat de 1992. La diferència principal de les dues llistes és que Corsica Libera aposta per la independència i defensa la lluita armada mentre Femu a Corsica s’oposa a la lluita armada i prioritza l’autonomia i la regeneració democràtica. En tot cas el que ha demostrat el cas cors és que separats en quinze formacions han estat derrotats una vegada i una altra pels grans partits francesos. Units en dos grans coalicions, en canvi, han estat dels més votats: tercera i cinquena força respectivament. Com diu el principal diari de l’illa: ha estat la “sensació nacionalista”.

140. Regeneració és prohibir crèdits dels bancs als partits

Una de les formes de finançar-se que tenen els partits de la partitocràcia és mitjançant els bancs. Els partits texeixen una xarxa clientelar que costa molt de mantenir. Haurien de finançar-se amb les aportacions de militants, però no és així. Per una part creen unes fundacions amb activitats sovint estranyes i que reben sucoses subvencions. De l’altra demanen préstecs als bancs per a finançar unes activitats excessives. Amb aquests recursos mantenen periòdics (en paper o digitals) i opinadors que repeteixen consignes o amaguen fets com el seu propi finançament. Quan cal llencen tot plegat contra aquell que pot fer perillar aquest sistema gairebé mafiós.

El tema dels préstecs bancaris als partits és especialment repulsiu. Si els crèdits acaben essent condonats quan els partits arriben al govern la cosa ja és vomitiva. Un exemple el vam tenir l’any 2006 quan el BSCH va perdonar al PSOE fins a 12.000.000 d’€. Al mateix temps l’entitat basca BBK li perdonava 21 milions d’€ més.
Això va passar a catalunya el 2004. Quan el PSOE va accedir a la Generalitat devia 6.750.000 € només d’interessos a La Caixa. De sobte l’entitat que subvenciona la selecció espanyola va condonar el deute…a canvi de res. La generositat de La Caixa gairebé emociona. Esquerra, soci imprescindible per a que el PSOE governés la Generalitat, també hi va sucar. El mateix 2004 La Caixa va condonar a ERC fins a 2.700.000 €. Tot fou a canvi de res, gratia deo.
És una temptació pensar que, des del govern, aquests dos partits van tornar el favor. Però no deu ser així. Per exemple el peatge de Mollet s’ha apujat més d’un 20 % en l’etapa del tripartit. Un tripartit creat amb els vots d’ERC que va obtenir els escons mercès a la seva campanya “Catalunya lliure de peatges”. El peatge, per cert, és gestionat per Acesa…que pertany a La Caixa. Una casualitat.
De fet les autopistes catalanes van rebre unes subvencions de 65.000.000 € per part de l’estat i la Generalitat del tripartit.Les autopistes són propietat d’Abertis…que és propietat d’ACS i La Caixa. Una altra casualitat.
1) La Caixa perdona 6,7 milions al PSOE i 2,7 a ERC àlies “Catalunya lliure de peatges”.
2) ERC regala la Generalitat al PSOE a canvi de res.
3) PSOE, ERC i Iniciativa subvencionen amb 65 milions a les autopistes de les que La Caixa és accionista majoritària.
Per cert, CiU és actualment l’únic “partit” que encara deu diners a La Caixa. Concretament 1.447.000 €. Si, com sembla ser, guanyen les eleccions s’accepten apostes sobre el futur d’aquest crèdit: una altra condonació a canvi de res?.
A la tardor hi ha eleccions i només Reagrupament ha fet una proposta per trencar aquest cercle viciós: prohibir als bancs que donin préstecs als partits. A algú li pot estranyar que Reagrupament sigui objecte de crítiques per la majoria de mitjans de comunicació?. Quin mitjà de comunicació no rep finançament de les institucions?.

139. Consultes populars: avui també al País Basc

Coincidint amb les eleccions regionals el País Basc nord, o Iparralde, acollirà el 14 de març una consulta popular similar a les que s’han fet a Catalunya. La plataforma Batera d’Iparralde consultarà al poble sobre si vol un departament basc. No serà menor doncs es consulten 122 de les 137 poblacions basques sota administració francesa. Això totalitza 189.422 consultats; un 91 % de la població. Hi haurà un miler de voluntaris i 89 batlles hi ha donat suport tot reptant el prefecte (governador francès) que les defineix com “anticonstitucionals”. Curioses constitucions, la francesa i l’espanyola, on votar democràticament és prohibit.

Batera, creada l’any 2002 per un centenar d’entitats d’Iparralde, ha rebut el suport de 70 càrrecs institucionals entre ells alguns alcaldes. La consulta, com la catalana, no serà legal. “Això no vol dir que sigui il•legal” segons els responsables de Batera. Actualment Iparralde, com la Catalunya Nord, conforma una regió junt amb un territori occità on els bascos són minoria.
A part de demanar un departament propi Batera reclama l’oficialitat de la llengua basca, una cambra agrària pròpia (que de fet ja funciona malgrat els recursos judicials del prefecte francès) i una universitat. Tot aquest moviment té l’arrel en una manifestació reclamant els cinc punts que va congregar fins a 10.000 persones a Baiona. Des de llavors s’ha forjat un potent moviment cívic i transversal. Per exemple, l’any 2006 van recollir 46.000 signatures pels “5 punts”. La consulta ciutadana n’és la darrera prova del creixement del moviment basc a Iparralde que, tot just fa 20 anys, era marginal.

138. Clarobscurs a la Veneçuela de Chávez

La gestió de Chávez a Veneçuela presenta molts de dubtes sobre drets però ha estat eficaç en alguns aspectes. Dubtes per què és l’estat més corrupte de Sud-América i el govern ha prohibit mitjans de comunicació o fins i tot sèries de dibuixos animats.

Però el 1998 la pobresa a l’estat sud-americà era del 49 %; el 2009 era del 26,4 %. Entrant en detalls la pobresa extrema s’ha reduït del 21 % al 7 %. L’Índex de Desenvolupament Humà ha passat del lloc 60 al 21  L’informe d’IDH de l’ONU classifica els estats segons la qualitat de vida dels seus ciutadans. Els efectes de les polítiques socials bolivarianes han estat sorprenents i Veneçuela ha passat del lloc 75 en l’informe de l’any 2007 al 53 que ha ocupat en l’informe del 2009.

De fet, per alguna cosa el 62 % de la població veneçolana qualifica de bona la gestió del govern bolivarià segons una enquesta de setembre de 2009. El govern bolivarià va impulsar el “Pla Bolivar 2000” on fins i tot l’exèrcit va ajudar a aixecar les abandonades infrastructures estatals, també una reforma agrària creant cooperatives de camperols que eren aturats o la devolució de terres als indígenes.

Un dels programes més ambiciosos de Chávez han estat les missions. Endegades el 2003 com ara:
- Barrio Adentro (atenció sanitària als barris més pobres i zones rurals amb obertura de centres d’atenció primària),
- Robinson (en 2 anys ha alfabetitzat a un milió i mig de ciutadans),
- Identidad (ha refet el cens incorporant-hi milions de persones pobres que no existien ni tenien cap dret, inclòs el de vot),
- Mercal (subministrament d’aliments a persones pobres a baix preu).
Fets i no paraules que deia el nostre actual president "socialista". Per cert, un home incapaç d'aconseguir que un sol dia de nevada no col·lapsi el país ni que les elèctriques espanyoles inverteixin un sol cèntim a Catalunya.

137. Spandau Ballet a Badalona

L’any passat Spandau Ballet anunciava que es tornava a reunir. Com moltes altres bandes les enemistats personals van poder més que la voluntat d’un projecte artístic. Només Tony Hadley, el cantant, ha mantingut una activitat musical continuada amb diversos àlbums melòdics. Spandau Ballet va representar, amb Duran Duran, l’icona del moviment musical Nou romàntic originat a les Illes Britàniques. Practicaven un pop elegant i sofisticat que va tenir un èxit notable entre la generació de joves dels anys vuitanta. En certa manera fou la resposta d’aquesta generació a la degradació que proposava l’estètica punk. Les cançons com “Only when you leave” o “Gold” són encara avui icones d’aquella generació.
Amb el retorn, Spandau Ballet, ha editat un nou àlbum. Es tracta d’una recopilació de cançons antigues però amb un so actualitzat. També inclou la nova peça “Once more” que dona títol a l’àlbum.

136. Otra vez nos quedamos en octavos

El Reial Madrid ha quedat eliminat, per sisena vegada consecutiva, en els vuitens de la Copa d’Europa. Els qui neguen que l’esport és política ahir van veure un camp ple de banderes espanyoles, o és que és la única bandera apolítica del món?, també una bandera modificada de la marina nazi i uns jugadors que duien l’estanquera a la samarreta.

A la llotja hi havia el president del club, president també d’ACS, l’empresa que ens xucla els diners a les autopistes. També na E. Aguirre qui basa la seva carrera política en atacar tot allò català, llengua, sentiments i qui, fa uns dies, ha intentat que les curses de braus siguin “d’interès”. Motiu?. A Catalunya es volen prohibir. Hi havia també J. Valdano que fa poc va insultar Laporta acusant-lo de provincià mentre, deia, el R. Madrid era universal. Hi havia moltes corones, normal en un club que no barreja política i esport...però és monàrquic.
Però sobretot hi havia la caverna mediàtica espanyola. La que no ha paït el 2-6, ni les dues copes d’Europa del president més catalanista de la història del Barça, ni les 6 copes. Aquesta brunete que du mesos dient que s’ha acabat el cicle del Barça, atacant, amb insults horribles, a Laporta per la seva voluntat inequívocament independentista. Ells que es burlaven del rival, com acostumen a fer, com va fer recentment un diputat del PP dient que les consultes independentistes eren freakies (per cert, brillant la resposta de Santiago Espot).
L’ADN del Reial Madrid, i de l’espanyolisme, és fatxenda, superb, menyspreador del rival i arrogant. En un mes aquest club es va gastar 300 milions d’€ per fer un equip que guanyés la copa d’Europa al seu estadi. Tot el món de l’esport es va horroritzar davant aquella opulència. No s’entenia, a l'exterior, que no és només un club de futbol. És la defensa de la visió hispanocèntrica del món. Ahir aquesta visió va esfonsar-se, amb certa humiliació. El “mejor equipo del mundo” du 6 anys sense estar entre els 8 millors d’Europa. A això cal afegir el desastre d’Alcorcón o la recent final de la copa de bàsket on l’afició madrilenya era la única que no xiulava al rei. És l’esperit de Madrid 2016. En definitiva és l’esperit de l’armada invencible. A algú, encara, li fa por aquesta Espanya?.

135. Dos reis espanyols ja van prohibir els toros

“La grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden jutjar-se de la manera que els animals hi són tractats.”
Gandhi

El PSOE i el PP a Catalunya han defensat el toreig, amb mort cruel, dient que era una tradició catalana. Amagaven així la seva espanyolitat. El PSOE pretenia fer veure que els que s’hi oposaven als toros ho feien només per un catalanisme exacerbat. Amagava també l’oposició als toros dins la pròpia Espanya:
Posem alguns exemples:
- Un dels dirigents il.lustrats espanyols, Jovellanos, ja va liderar l’oposició a les curses de braus amb un argument irrefutable: era un retràs per a un país ja de per se prou retardat en tots els sentits.
- El millor rei que han tingut les Espanyes, Carles III, les va abolir el 1771.
- Carles IV les va prohibir el 1805 doncs repugnaven a la resta d’Europa.
-Varies vegades diputats espanyols van demanar l’abolició i s’hi van fer debats parlamentaris. La darrera vegada fou el 1877 però el bram del poble analfabet ho va evitar. La lluita contra els braus era, en el fons, la lluita entre els il•lustrats i els analfabets.
Però hi ha una espanyolitat que no és sàdica com demostra el cas de Miguel de Unamuno. Fins i tot hi ha un toreig que no ho és com demostra el cas de Portugal o part d’Occitània. En canvi PP i PSOE volen toros, a Catalunya, amb mort. Per sadisme?. No, perquè creuen que així defensen una Catalunya espanyolitzada.
El mateix podem dir de l’actual monarca. Una persona intocable per la llei. Ho van demostrar les persecucions, pròpies de la inquisició, contra els qui van cremar retrats seus o les recents detencions preventives a Girona en una protesta contra la seva presència. Ell recull premis d’una societat taurina just enmig del debat. Fent-ho es posiciona clarament. Fent-ho es distancia dels seus predecessors que sí eren il•lustrats.

134. Els privilegis de “la Casta” de polítics espanyols

Com a continuació del resum de “La Casta” podem parlar dels privilegis que tenen els 80.000 càrrecs institucionals espanyols. Cal repetir que, per una feina, sense cap control i on l’absentisme és notable. Els senadors, per exemple, tenen 1.700.000 € per a despeses de mòbil a la seva disposició, els diputats que no són de Madrid 1.820 € mensuals en concepte d’allotjament lliures d’impostos: hi ha 12 milions de súbdits espanyols que cobren menys d’aquesta xifra cada mes. Les multes de tràfic els hi paga l’estat i amb recàrrec, no tenen cap límit de despesa en menjar, el congrés es va gastar en regals nadalencs la xifra de 160.000 € anant la majoria de regals a càrrecs electes, les retencions als diputats són només del 4,5 % doncs la majoria del seu sou és exempt de tributar, els diputats reben 5 milions d’€ en concepte de viatges en tren, avió o vaixell i així un llarg etcètera.
Daniel Montero afegeix que dues terceres parts dels diputats treballen, i cobren, simultàniament del sector privat. El cost global de “la casta” és de 720 milions d’€. Es gasta tres vegades més en aquesta gent que en mantenir el patrimoni estatal. No és d’estranyar, doncs, que defensin els seus càrrecs amb ungles i dents així com subvencionant una premsa addicta que reflecteixi la realitat com ells volen.
Una darrera dada que no inclou el llibre: en tot un any, els i les diputades espanyols treballen 45 dies… és el màxim que els seus cossos aguanten de sessions al parlament estatal.

133. Més de 2.000 canaris es manifesten per la independència

L’independentisme canari ha estat tradicionalment un moviment molt fraccionat en forces enemistades. Només puntualment han arribat a acords de col•laboració. Uns sectors prioritzen la qüestió social i d’altres les arrels culturals berbers de les Illes Canàries. Aquest fraccionament ha provocat un notable afebliment de l’independentisme canari.

Els darrers anys ha sorgit una nova generació de joves independentistes que s’han aplegat en tres formacions: Azarug, Inekaren i Isûkân. Des de la seva pròpia òptica individual han optat per endegar un procés de col•laboració que és encara a les beceroles. El punt culminant fou la manifestació unitària per la independència del passat 24 d’octubre de 2009 a Aguere, La Laguna. Fins a 3.000 persones segons la policia local van seguir la convocatòria “Per la descolonització i la independència de Canàries”. L’èxit de la convocatòria va servir per posar les bases d’una nova acció a Las Palmas de Gran Canària.
Amb el mateix lema, el dissabte 6 de març es van concentrar unes 2.000 persones segons la policia local i 3.000 per l’organització convocades per la majoria de formacions independentistes. El pes, sobretot, ha recaigut en les tres organitzacions juvenils tot i que han rebut, altre cop, el suport de nombrosos grups com Congreso Nacional Canario, Alternativa Nacionalista Canaria, el sindicat nacionalista majoritari Intersindical Canaria, el MUPC... Fins i tot el diari “El dia” va recollir la marxa a la seva portada.
En una nota celebrant aquest nou èxit els convocants afirmen “Volem crear consciència, hi ha molta gent a les illes, que pertanyent a sigles polítiques diferents comparteixen una mateixa idea sobre la necessitat que Canàries s’independentitzi”. Tot plegat ha provocat una certa eufòria en els ambients independentistes canaris acostumats a aplegar poca gent a les seves convocatòries per separat. A més, tradicionalment s’ha considerat Las Palmas com el rocafort de l’unionisme espanyolista a Canàries. Com recull un blog independentista: “el mite de creat per l’insularisme extremista de Gran Canaria com a ‘bastió de l’espanyolitat de Canàries’ es va esfonsar” amb la manifestació.

133. Acte d'estat a Sabadell, el camí

Dimecres l’independentisme català va aconseguir una fita. A Sabadell es va realitzar un acte realment unitari derivat clarament de la experiència de les consultes populars sobre la independència. Vilaweb ho va recollir de forma íntegra i també va fer un resum. A més es va projectar un curtmetratge de com podria ser una Catalunya independent.

Curtmetratge Acte d'Estat (Sabadell, 03/03/2010) from directe!cat on Vimeo.


L’Acte d’estat convocat per la campanya “I’m catalan, I love freedom” va aplegar 1.100 persones totes elles pagant entrada. Va valer la pena. No era important el nombre d’assistents però sí la procedència dels qui van intervenir.
Joel Joan representava la plataforma Sobirania i Progrés i aquest nou independentisme cívic aparegut fa uns pocs anys. Josep Guia l’independentisme històric del PSAN i la visió del País Valencià. Alfons López Tena el sector independentista de CDC, Oriol Junqueras a ERC, el principal partit independentista, Titot l’esquerra independentista de caràcter rupturista.  Joan Laporta l’esperança d’un veritable líder i Joan Carretero a Reagrupament, un moviment que amb menys d’un any ha demostrat ser un dels més actius i renovadors. Les seves intervencions foren brillants, sentides i coherents.
Destacaria el discurs de Titot amb un sentiment realment emotiu. El cantant va destacar, a grans trets, que rebutjaria la independència ara mateix: vol gaudir de cada moment que tenim la oportunitat de viure en aquest meravellós procés d’alliberar el nostre país.
Són moments magnífics i, ara, comencem a viure-hi plegats. Independentistes de totes les procedències. Només amb la unitat ho aconseguirem. L’acte de Sabadell és un bon inici. No és l’únic.

132. "La Casta", de polítics espanyols, que hem de mantenir

El llibre “La casta” del periodista Daniel Montero ja ha arribat a la tercera edició. Descriu els privilegis i corrupcions que, com una plaga, s’han estès a la política estatal espanyola. Montero conclou que una casta de 80.000 persones viu de forma luxosa aprofitant-se de 40 milions de súbdits. El sistema és similar al de les antigues castes guerreres, celtes, germàniques o hindús amb la diferència que la casta espanyola es notablement paràsita mentre les anteriors combatien contra enemics exteriors i defensaven la comunitat a canvi dels seus privilegis.

Algú dirà que els polítics són necessaris. I tindrà raó però la qüestió és doble ¿són necessàris encara que siguin notablement incompetents?. Quin límit tenen els seus privilegis?. Per exemple, ¿són necessaris encara que el seu absentisme sigui aberrant, només cal observar el parlament espanyol, i no tingui cal control?. Cal pensar que un diputat pot cobrar els 4 anys de legislatura sense posar mai els peus al parlament ni fer una sola proposta. De fet la majoria no fan cap proposició…en 4 anys. Les xarxes d’interessos són admisibles?. Montero explica com el fill d’Alfonso Guerra va ser nomenat assistent d’un eurodiputat del PSOE sense cap mèrit aparent. No és un cas aïllat: hi ha fins a 1.200 assistents espanyols d’aquest tipus que suposen 140 milions d’€. El germà d’Ana Botella, José, fou nomenat funcionari de la delegació a la UE i en 2 anys es va blindar el sou. Vidal Quadras va contractar a Albert Fuertes, el seu cunyat.
L’actual president espanyol és l’únic de la UE al que se li paguen les vacances. I no va sol. Una cort de 100 persones l’acompanyen i cobren 200.000 € en dietes per menys d’un mes. Un darrer capítol: les indemnitzacions. Una gran part de polítics espanyols cobren sucoses quantitats a canvi de…no fer res:
- L’ex-president de la Generalitat, J. Pujol, cobra 77.000 € cada any com a ex-president. Ho farà fins el 2014 i després cobrarà 58.000 € de per vida.
- El seu homòleg i amic, Aznar, ha estat l’únic ex-president espanyol que ha demanat un sou vitalici de 74.000 €. Al mateix temps rebia un altre sou d’un grup comunicatiu dels EUA. El sou vitalici li van refusar però a canvi li van augmentar a 220.000 el que rep provisionalment.
- També l’actual ministre Chaves cobra 81.000 € per la seva feina. A aquesta xifra cal sumar-hi 46.000 com a “compensació” per haver deixat de ser president d’Andalusia.
- Un darrer cas és Leire Pajín qui ja ha rebut una indemnització de 85.000 € pel seu anterior càrrec institucional. Ara treballa pel PSOE i el concepte d’acomiadament hauria de ser “baixa voluntària” doncs va marxar per voluntat pròpia.

131. L’independentisme rupturista arrela a Ponent

La implantació de l’independentisme rupturista, aquell que no li reconeix cap legitimitat a l’estat espanyol, ha estat sempre difícil a les comarques de Ponent del Principat. Si exceptuem alguns nuclis locals i una presència continuada a la ciutat de Lleida la seva continuïtat ha estat fràgil. En el passat van existir, sobretot a la capital lleidetana, experiències interessants com l’Ateneu Independentista de Ponent o la secció local de Catalunya Lliure però van acabar dissoltes.

Des de fa gairebé una dècada, però, han anat sorgint diverses iniciatives que han tingut continuïtat. Altre cop ha estat Lleida al capdavant amb l’Ocell Negre, algunes tavernes, l’assemblea de joves membre de la CAJEI o la Candidatura d’Unitat Popular. Aquesta nova generació, però, té com a novetat una lenta, però molt sòlida, implantació territorial fora del Segrià.
En tenim diversos exemples com l’aparició de nuclis del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans a la pròpia Lleida però també a Balaguer i, sobretot, l’aparició de casals independentistes. Parlem del Casal Pere III de Balaguer, l’assemblea de joves de Bellmunt d’Urgell, el Casal l’Arreu de Mollerussa, el Col•lectiu Perquè Vull de Tàrrega o l’assemblea de joves de l’Alt Urgell. També Maulets s’ha consolidat a localitats com Balaguer, Cervera o Lleida. Fa uns mesos Mollerussa acollia una de les manifestacions independentistes més concorregudes amb més de 300 persones trencant amb la poca mobilització a aquestes contrades.
La majoria d’aquests col•lectius es van trobar el 2008 a Balaguer en la “Primera trobada independentista de Ponent” i ara han impulsat el Primer aplec independentista de Ponent. Se celebrarà a Bellpuig el dia 6 de març. Inclou un extens programa amb debats sobre la pagesia, la Franja de Ponent, les consultes independentistes o una mostra de cultura popular. Aquesta nova prova de consolidació en xarxa demostra el creixement organitzatiu de l’independentisme fins i tot allà on, tradicionalment, havia estat més feble.

130. Dulce Pontes a Barcelona

Avui actua a Barcelona la cantant Dulce Pontes. El palau de la música, institució emblemàtica de Catalunya obra de l’arquitecte Domènech i Muntaner, en serà l’escenari. Malauradament el palau darrerament és més conegut per les activitats delictives de F. Millet (increïble que la justícia espanyola no l’empresoni) que per la música.
Pontes té una veu especial només comparable a l’altra gran dama de la cançó portuguesa Teresa Salgueiro, ex cantant de Madredeus. Ambdues encapçalen la generació que ha restaurat el fado. Aquest estil de música, té les dosis exactes de delicadesa, sensibilitat, força i saudade. La saudade és un estat d’ànim que barreja enyor, calma i melangia. El fado, estil essencialment urbà, és el batec de la saudade. Pontes no només toca fado però sí que és l’estil que la caracteritza. Un fado modern, com el de Madredeus o Salgueiro, sense abandonar les arrels. Altres cantants com Mariza, lloada per alguns crítics, ha modernitzat tant el fado que l’ha arribat a deformar.
Per tastar l’obra de Dulce Pontes (el darrer àlbum s’anomena Momentos), valgui una de les seves peces més encertades, “Cançao do mar”. En ella es recull, en pocs minuts, el que pot sentir la família d’un mariner portugués quan aquest és alem do mar.

129. Més consideracions sobre les consultes populars del 28F

* Les sinergies que s’han obert entre els milers de voluntaris han forjat una xarxa de complicitats que serà la base del futur exèrcit pacífic que alliberarà Catalunya.



* La distribució territorial de les consultes amb, per exemple, el 44 % de participació a Xerta, demostra que el Principat és un país cohesionat i això és un potencial notable.


* Després de mitja dècada anant a remolc dels debats artificials de l’unionisme (estatut, immersió lingüística, ...) ara és l’independentisme el qui lidera el debat polític i és l’unionisme el que es veu obligat a callar o a respondre. Dur la iniciativa, en política, diuen que és el primer pas per vèncer.


* L’estat ha reculat. Les consultes no només s’han fet sinó que alguns ajuntaments han deixat els locals. Falange i el seu alter ego, C’anos, s’han esvaït. El fiscal ha callat. Cal recordar la situació de dies abans del referèndum d’Arenys quan molta gent dubtava si Espanta permetria la consulta o hi hauria grans incidents. I cal comparar-ho amb la situació d’ahir: només han pasta 5 mesos. Com diu la cançó: “No podran res contra un poble unit, alegre i combatiu”.


Una darrera anècdota. Per la diada de 2009 parlava amb un ex regidor de CiU que titllava el referèndum d’Arenys com una provocació inútil que causaria incidents i era una pèrdua de temps. La mateixa persona du ara 3 mesos cantant les excel•lències de les consultes, s'hi ha implicat a fons, ha criticat als que no s’hi impliquen i ha definit la consulta del seu poble, el 28F, com una “jornada històrica”. Avancem o reculem?.
Afegir, també l’agraïment als i les voluntàries del 28F. Aquesta sí és la Catalunya real.

128. Consideracions sobre les consultes populars del 28F

* La xifra de participació, del 21,6 %, és bona. Per avaluar-la cal tenir en compte:

1- el boicot informatiu: sobta que el treball de 8.000 voluntaris i la participació de desenes de milers no sigui cap notícia a La Vanguardia o El Periódico que en canvi dediquen fulles senceres a la detenció de 3 bascos. Aquesta darrera notícia és portada a tots els informatius de TV. No és banal: als unionistes els interessa més parlar d’un grapat d’independentistes violents estrangers que de desenes de milers de independentistes democràtics locals. S’anomena periodisme tendenciós.

2 – Recordar, una vegada més, que el PSOE governa Catalunya amb el 15 % dels vots del cens espanyol. Les consultes del 28F han aconseguit un 23,5 % del cens espanyol.
3 – Sumant les 3 jornades de referèndums ja s’ha consultat a un milió de persones, d’ells han participat un 25 %; el més espectacular és que un 90 % han votat a favor de la independència. L’unionisme ara s’ha quedat a casa, no està mobilitzat ni organitzat. No hi ha cap motiu per creure que ho estigui el dia d’un referèndum vinculant. Nosaltres sí ho estem. Ahir va votar un 23,5 % del cens espanyol. PP i PSOE obtenen, junts, un 21 %. El PP ha estat especialment maldestre afirmant que un 23,5 % era un fracàs quen ell recull només un 8 % del cens...

* L’independentisme és avui la força majoritària de Catalunya. Cap altre moviment és capaç d’articular unes consultes populars amb tanta efectivitat i participació.

* S’han trencat 2 tòpics: el primer és que els independentistes sempre van dividits. El segon, molt utilitzat els anys vuitanta, és que l’independentisme comporta violència.

* La participació va disminuint a mesura que les consultes es van repetint. És un factor humà. Si cada setmana hi haguessin consultes cada vegada votaria menys gent. L’efecte inicial ha passat.

* A l’altra part de la balança hi ha la dificultat de mobilitzar la gent a poblacions grans. Va passar el 13D a Vilanova i ara a El Vendrell. És una qüestió a reflexionar, no tant de cara a les consultes sinó per arrelar l’independentisme en les grans zones urbanes on el teixit social és molt feble. Aquí, possiblement, rau el repte més gran pel moviment que propugna la secessió de Catalunya: aconseguir una visualització, fer un gran esforç de propaganda a les grans zones urbanes.

127. Toros: Gandhi i les Canàries

Avui comencen les sessions per debatre, al parlament, l’abolició de l’abominable espectacle de les curses de braus. En un dia com avui cal recordar la frase de Gandhi: “La grandesa d’una nació i el seu progrés moral poden jutjar-se de la manera en que els animals són tractats”.

Catalunya té la oportunitat de sortir del fossar moral en que l’ha situat aquesta tradició coneguda com la “fiesta nacional de España”. Fer-ho no suposa cap fet revolucionari com ens han volgut creure PP i PSOE. Aquests mateixos partits no van tenir cap problema en abolir les corrides a les Illes Canàries. Canàries va prohibir els toros el 1991. Ras i curt. Des de llavors no s’hi celebren les “corridas” que tan delecten als senyors D. Pérez (PSOE) i D. Sirera (PP).
I segons PSOE i PP els qui volen prohibir els toros a Catalunya només ho fan per atacar Espanya. Poden ser més demagogs?. O és que no coneixen ni la seva pròpia història ?.
El PSOE i el PP no defensen els toros perquè els hi agradin, ni per la seva dubtosa catalanitat; les defensen per que així creuen defensar l’espanyolitat de Catalunya. La resta, en el fons, no els hi importa. En canvi ningú, encara, ha explicat el posicionament ambigu de CiU. Possiblement és que no tingui explicació.