diumenge, 3 de juny de 2012

552. Una negra nit, prenyada de lluna

El concert de The Cure va complir les expectatives aixecades. L’assistència de 40.000 persones deixa poc lloc als dubtes. Cert és que els fidels no eren majoria però des que la banda va abandonar els concerts en solitari pels festivals això ja és habitual. Potser per això les cançons més conegudes no aixecaven les passions del públic que en els clàssics. Entre el públic una barreja estranya de joves, gairebé adolescents i persones madures. Matrimonis preocupats de si la mainada ja dormia trucant a casa abans del concert. Fins i tot algunes persones que semblaven viure el darrer dels seus concerts. I la maduresa és un grau.
El grup va aparèixer quan  la lluna descansava, ben a dalt, a la part dreta de l’escenari. Una lluna immensa, bella, madura. El fum va començar a sorgir de l’escenari, s’elevava i s’abraçava a la lluna. Els jocs de llums van començar a dibuixar formes i entre les ombres aparegué la banda a pas lent, com si anessin a prendre una cervesa. La simpatia habitual dels integrants es va confirmar altre cop. Ni una paraula i ni una mirada al públic. Només Smith, ocasionalment dirigia un “Thank you”, alguna broma i poca cosa més. The Cure no ha de caure simpàtic, no és un element comercial, no vol vendre, se li exigiria a Leonardo Da Vinci que fos simpàtic en el moment de mostrar el seu art?. Rolling Stone, per exemple, ha definit The Cure com “la banda de pop més influent des dels Beatles”.  En una gran crònica de la revista es descriu el concert com “Sentir-te el rei del món quan escoltés Lullaby o Close o me i plorar d’alegria amb Boys don’t cry (…) i la sensació d’haver viscut un moment irrepetible".  Començava una cerimònia que s’anunciava de gairebé dues hores. Va superar les 3 sense descansos superiors als dos minuts.  Com diu l’Avui anaven “a pinyó fix”.

Els inicis van recordar la gira de 2008 immortalitzada a Bercy amb ‘Plainsong’ i ‘aquest fred, fred com si fos mort’. Smith mirava l’audiència somrient. Els comentaris absurds sobre el seu aspecte considerant-lo un gothic trist no han escoltat la seva obra amb peces d’una alegria i un amor desbordant. Els acudits sobre si s’ha engreixat són propis de ments buides que es burlen d’un dels artistes més importants que ha donat la humanitat i que té ara 53 anys. Els humans som així; ens agrada devorar els déus o matar per ells abans que escoltar el seu missatge. Van anar seguint les fotos de ‘Pictures of you’, l’immens ‘High’ que celebrava 20 anys i la més recent ‘The end of the world’. Aquesta va mostrar la diferència entre els més fidels i els passavolants indiferents a la peça. Entre cada cançó uns pocs segons com si la cerimònia no pogués aturar-se. Ni beure. O’Donnell reia, Cooper duia una concentració absoluta. ‘Lovesong’, la cançó dedicada a la seva dona, Mary, arran del casament va omplir de joia l’espai. Una cançó feliç i d’esperança. Lluny de les llegendes sobre Smith, aquest viu a un poblet de 10.000 habitants i comparteix la seva vida amb la mateixa companya de classe que va conèixer als 14 anys i li va jurar amor etern. I a ‘Lovesong’ li deia  “per molt lluny que siguem sempre t’estimaré” amb la veu trencada. A ‘This is a lie’, no inclosa al concert, Robert li explica a Mary un debat intern del grup sobre la monogàmia. Després de ‘Push’ i ‘Between days’ tocava el torn de ‘Just like heaven’ una de les preferides del cantant.  Gallup anava a munt i avall de l’escenari sense fer aquells salts de 2008 però amb una energia envejable als 52 anys. El grup anava tot vestit de negre, com mereixia l’ocasió, mànigues curtes davant la calor a excepció d’Smith i O’Donnell. El maquillatge ocular, suau, però present a l’excepció d’Smith ben generós. Entre el públic cap cabell crepat com altres anys i només algun ocasional despistat, com l’autor d’aquest text, amb un maquillatge tant absurd com màgic.

‘From the edge of the deep green sea’  és una de les composicions més potents del grup. Magnífica pel directe. Aquell “aixeca les mans cap el cel” que eleva els braços del públic, el martell del potent baix de Gallup ballant amb botes militars i la pell de gallina quan el cant s’eleva amb la frase “Voldria poder aturar-ho... se que en algun moment ella trencarà el meu cor”. Fou la primera cançó on Reeves Grebels va donar mostres del que podia aportar. Per primer cop va deixar l’execució perfecta de notes per deixar anar aportacions noves. Fins llavors el so havia estat gairebé exacte al de les cançons d’estudi amb una mecànica impecable. La duresa de la nova ‘The hungry ghost’ fou decebedorament inferior a la versió d’estudi. El fantasma afamat és un concepte del budisme que representa éssers que són posseïts per intenses passions i adopten formes animals. Cure adapta, però, l’expressió occidentalitzant en el sentit d’addictes i fa una crítica a la necessitat de possessió compulsiva que contraposa al gaudi real de les coses, sense posseir-les. ‘I tot això que sabem que mai hem necessitat, bé, és el preu que cal pagar per la felicitat. Sí.’ D’una de les darreres peçes el concert a va fer un salt al passat. I allà Gallup va brillar. ‘A play for today’, ‘Bananafishbones’ (no la tocaven en directe des dels anys 80) i ‘A forest’. Aquesta fa les delícies dels que viuen de tòpics. La lluna acariciava suaument el cel i nadava entre la boira que desprenia de l’escenari, cada cop més intensa, les llums eren blavoses i Cure ens va explicar la història del jove que es perdia en un bosc fantasmagòric on els arbres prenien vida enmig de la nit. I en aquest marc, una de les poques disgressions de la nit. La cançó finia i Smith s’ajupia mantenint uns acords que volaven, Gallup repatia dos acords. Cada cop més tensos, i l’escena s’allargava. I al final Smith va cantar un breu feliç aniversari a Gallup que just ahir complia 52 anys.

Llavors arribava el moment màgic de la majestuosa ‘Lullaby’ la nana de l’home que és menjat per una aranya enamorada d’ell... ‘“Come in to my parlour”, said the spider to the fly, “I have something...”. La cerimònia entrava en una fase suprema i O’Donnell substituïa el paper principal que duia fins llavors Gallup. Els teclats començaven a llepar les cançons amb més intensitat. Smith era còmode, cada cop més, i fins i tot començava a ballar. El ball es generalitzà amb ‘The walk’, ‘Mint Car’ i la celebradíssima ‘Friday I’m in love’ fent esclatar a salts una audiència que semblava formada per crispetes de color negra. Smith havia canviat la seva guitarra elèctrica per una d’acústica. L’elèctrica duia unes lletres grans amb el lema ‘2012: Citizens not subjects’. The Cure ha col·laborat, per exemple, amb Amnistia Internacional. Amb el parèntesi de ‘Doing the unstuck’ arribava el clímax. O’Donnell es convertia en l’eix central amb una superba interpretació de ‘Trust’. La boira dominava l’escenari mentre Smith explicava “no hi ha res en el món que pugui abraçar, de debò que no hi ha res més, només hi ets tu, i si m’abandones ara, abandones tot allò que encara no hem fet”. I després dels versos O’Donnell va realitzar el solo de teclat que és de les poques innovacions d’aquesta gira. Un solo corprenedor. A partir de llavors el so es va tornar més dur amb ‘Want’, ‘Wrong number’ i una versió duríssima de ‘Disintegration’ on va brillar l’ex guitarra de Bowie en una peça que s’allarga 8 tensos minuts que parlen de la traïció i la decadència, inevitable, de les persones. Tot amanit per uns teclats serens. ‘Quan tots dos sabem com el final sempre és, sempre és, sempre és, sempre és, sempre és, sempre és.’  

Un breu descans no va trencar l’ambient creat, electrificat i amb el públic saltant i repetint els versos de les cançons. ‘The kiss’ fou una de les versions més originals amb un xoc de guitarres descomunal; Gallup granxant-se sobre ell mateix esgarrapant el baix, d’esquena al públic, al centre; Smith mig ajupit concentrat en massegar a notes la guitarra i Greeves com si estigués cuinant una truita fent un so atronador. Aquesta versió fou una de les més potents i sorprenents de la nit. Marejava. Després la mística ‘If only tonight you could sleep’ allunyada de la tremenda versió amb Placebo (gràcies eternes Albert per fer-me’ls descobrir!) i les veus creuades de Robert Smith i Brian Molko. I un nou gir amb la potent ‘Fight’ que aixecava els crits de ‘Lluita, lluita, lluita’ del públic. Un homenatge als qui tenen idees i lluiten per elles enlloc de viure d’elles o amagar-se. Calia també visitar els clàssics i ballar-los com ‘Dressing up’, la divertida ‘Lovecats’, ‘The caterpillar’ i on Reeves Gabrels va tenir un paper important junt amb un Smith que feia veritables meravelles amb la guitarra. I es corejava les tonades de Lovecats i ‘Close to me’; entre mig Smith feia bromes amb Gabrels i reia. A ‘The blood’ Smith i Gabrels es van posar a tocar guitarres ibèriques d’una manera superba. Quedaven cinc cançons.

‘Just one kiss’ no havia estat mai tocada en directe. Gallup ja tocava d’esquena al públic i de genolls i Gabrels aprofitava per lluir-se. El so fou d’una contundència impossible després de tanta estona de concert i amb un Smith amb l’esquena xopa de suor. Seguiren la clàssica ‘Let’s go to bed’, una de les més recents cançons ‘Sleep when I’m dead’ amb un so majestuós: ‘Dorm quan sigui mort, àngel, però fins llavors...’.

El concert acabava amb els dos grans èxits, ‘Why can’t I be you’ i ‘Boys don’t cry’, títol curiós en un dels grups que haurà fet plorar més nois de la història i fou corejada a l’uníson per un personal que era conscient que havia tocat el cel. Smith va anunciar la peça a corre cuita dient que només tenien 3 minuts i els feien fora. Si per ells fos s’haurien quedat tota la nit. En marxar es desfeia el fum, la lluna, ja a sobre de l’escenari, brillava amb ràbia. I al fons del Parc Fòrum el mar i mil somnis per complir. Ara en quedava un menys. Com diu la crònica d’El Periódico Smith “va oficiar missa”. Els fidels fins i tot diran que déu va descendir dels cels. I sí, és humà i envelleix. Com el bon vi.
Cròniques en llengua catalana

http://www.tv3.cat/videos/4111376/The-Cure-brilla-al-Primavera
Cròniques en llengua espanyola







http://www.rtve.es/radio/20120602/the-cure-repasa-primavera-sound-mejor-su-repertorio-historico-concierto-mas-tres-horas/532860.shtml
Videos
http://vimeo.com/43282224 (Aquest és el video de més llargària i qualitat fins ara editat del concert)
http://youtu.be/u5xlKgwFUGY

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada