574. Una sublim Anàstasi

Anastasis, en català Anàstasi, significa en grec la resurrecció. El seu ús es va popularitzar sota l’imperi bizantí i els seus debats cristològics. Títol evocador per a l’àlbum que significa la resurrecció del duet Dead Can Dance. El primer des de 1996, el primer després d’una llarga separació entre dos genis que han brillat com estels per separat però emanen una força planetària en quan s’apleguen. Anastasis també té el sentit de passar d’un estat a un altre, del dolor al plaer, de l'oblit al record, del somni a la realitat...

A principi d’estiu Dead Can Dance van regalar on line el disc ‘Live happenings’ que recollia 8 peces tocades en directe. Era l’avantsala d’Anastasis un àlbum pletòric de 8 talls que transporten a un nou món i ha recollit unes critiques magnifiques. La portada són uns gira-sols morts, just abans de la resurrecció en una imatge en blanc i negre prenyada de grisos. El disc serà un pal pels marxosos de la salsa i el merengue però té una força emocional indubtable. No es pot escoltar ni una ni cinc vegades per captar els múltiples matisos que té. És un àlbum en la línea darkwave lluny de l’estil ètnic del darrer disc d’estudi (Spiritchaser). Brendan Perry ha imposat els seus criteris per sobre de Lisa Gerrard en termes instrumentals fet que ha afavorit que Gerrard no hagi creat un altre disc que passaria per una BSO. És un disc que calma, emociona i provoca plaer a parts iguals, sense estridències però sense deixar un sol segon a la manca de creativitat.

El disc s’obre amb ‘Children of the Sun’, obra clarament de Brendan Perry, una percussió profunda acompanyada de tocs de sintetitzador i la veu severa de Perry, de tant en tant electroxocs d’una secció de vent llunyana, els cors de Gerrard. Ella aporta un joc meravellós de yangqin, un dulcimer xinès de la que simplement és la millor intèrpret mundial. Aquest instrument brilla especialment a la segona peça: ‘Anabasis’. Aquest títol retorna a les reminiscències gregues car fa referència a l’Anàbasi que va escriure Xenofont per descriure la retirada dels deu mil mercenaris grecs al servei de Cir en la guerra civil persa. L’acompanyament de percussió és extremadament suau i relaxant, en aquest sentit cal destacar l’ús del bodhrán en tot el disc aportant un toc elemental de la cultura celta. A ‘Anabasis’  la veu de Lisa Gerrard excelsa, hipnòtica, i el sitar dona els tocs orientals precisos en una cançó de fons persa. Segueix ‘Agape’ una cançó greco turca dirigida pel violí i el yangqin on torna a cantar Lisa Gerrard amb la seva veu deliciosa que transporta enllà de l’horitzó. El terme àgape, del grec, fou usat pels cristians de la Baixa Edat Mitjana i l’Imperi Bizantí per descriure l’amor pur de déu, l’amor sense resposta. El terme havia tingut connotacions sexuals que els cristians van eliminar i també va entendre’s com una mena de menjar en comunitat similar a l’eucaristia. En anglès avui s’assimila a Amor. La música creixent provoca una situació de tensió que emula més el significat primitiu, sexual, del terme, que l’amor pur cristià. Els llaüts segueixen un diàleg múltiple coronat pel cant contralto de Gerrard amb la seva idioglòssia característica.

Arribats a aquest punt sembla que toca descendir quan apareix ‘Amnesia’. Les vuit notes repetides de piano, amb una severitat gairebé insultant provoquen un tens recolliment, una elegància arrogant i una sensació única de pau. Si el piano volés sol seria excels, el joc de cordes insistent es clava al cervell deixant-lo en blanc. El cinquè tall és ‘Kiko’. Novament sota la direcció vocal de Gerrard aporta les referències àrabs necessàries en un disc de clara vocació oriental. La corda n’és la màxima protagonista i altre cop el yanqin xinès. La barreja la converteix en la millor peça del disc. ‘Opium’ és la més pretenciosa potser per la seva percussió, clarament industrial, una veu de fosca caverna de Perry, els violins orquestrals li donen un toc elegant però és la que té menys sentiment de totes.

‘Anastasis’ clou amb dues cançons ben diferents. ‘Return of the She-King’ és una obra suprema, amb clara pretensió mística on la veu doblada de Gerrard la converteix en una vestal moderna coronada per campanes de l’Eden i un sintetitzador gairebé èpic. L’aparició de Perry cap al minut 5 corona la peça més celebrada per la crítica. La fusió de les dues veus anuncia el retorn de Dead Can Dance als penya segats en una tarda plujosa on les roques canten la solitud.  ‘All in good time’ és un tall sense ritme on bàsicament Brendan Perry es dedica a declamar. Possiblement en aquesta cançó el de menys és la música mentre el poema que parla del temut Mar dels Sargassos conegut per la desaparició de molts vaixells, la manca de vent i les seves algues assassines que apressen les hèlixs pas previ a matar els vaixells.

En resum els dos integrants de DCD han arribat a una maduresa absoluta en termes musicals i lírics. Com aquelles parelles que, després de voltar pel món, es retroben i viuen una segona relació on se suma l’excitació de la joventut amb el dens bagatge de les experiències viscudes. En definitiva han sabut viure, madurar. En termes de l’escriptora nord-americana Susan Sontag: "La por a envellir neix de reconèixer que no s’està vivint la vida que es voldria. Equival, en un sentit, a insultar al present". Per això aquesta obra és un viatge iniciàtic a saber madurar.

Per a saber-ne més: 1 2 3 4 5