diumenge, 27 de gener del 2013

579. Dead Can Dance a Madrid i Lisboa


Dead Can Dance ha anunciat noves actuacions. Donat que el concert d'octubre de 2012 a Barcelona va omplir i va deixar moltes persones sense poder-hi anar és una bona oportunitat. L'espectacle basat en el darrer àlbum 'Anastasis' es podra veure a la Península Ibérica el proper maig. Lisa Gerrard i Brendan Perry seran al Teatre Circ Price de Madrid (a la vora de l'estació del TGV) el 26 de maig de 2.013  i al Coliseu de Lisboa el 28 del mateix mes. El juny visitaran tres ciutats italianes (Florència, Roma i Pàdua) Suïssa, Austria i Eslovènia. La mini gira acabarà a Polònia amb tres actuacions més.
Precisament fa unes setmanes que s'ha fet públic que Gerrard ha guanyat el premi de l'APRA Screen Music Awards per la banda sonora de 'Burning Man', pel·lícula australiana de Jonathan Teplizky.
Traducció del poema 'Amnesia'.
 

dilluns, 21 de gener del 2013

578. Suede anuncia nou àlbum, concert i regala 'Barriers'


El grup britànic Suede va publicar el seu darrer disc l'any 2002. Si exceptuem l'aventura de Brett Anderson amb Bernard Butler de 2005, amb el format del duet The Tears, el grup havia desaparegut durant una dècada.  L'excepció fa uns anys va ser una gira europea que va passar per Barcelona.Anderson ha publicat en aquest periòde fins a quatre àlbums intimistes amb un to melangiós lluny del glam rock de Suede. El darrer 'Black Rainbows' ja referenciat a aquest blog. 
Suede anunciava un nou àlbum el passat 7 de gener titulat 'Bloodsports'. Oficialment és el sisè però en realitat és el setè ja que normalment no es recull el doble disc de 1997 'Sci-fi lullabies' que, en molts aspectes és el millor del grup amb himnes com 'Europe is our playground', 'Modern boys' o la immensa 'My darkstar'.
Descrits com a titans del britpop el nou àlbum apareixerà el mes de març. El mateixos Anderson l'ha definit com: "Tracta de la luxúria, tracta de la persecuciódel joc sense fi de l'amor carnal. Va ser possiblement el disc més difícil que hem fet, però sens dubte el més satisfactori. Per mi les seves deu cançons furioses han recuperat del que nosaltres mateixos sempre hem tractat sobre el tema: el drama, la melodia i el soroll ".
Paral·lelament Suede ha ofert de franc el que serà el primer single de 'Bloodsports' titulat 'Barriers' i ha anunciat un concert a Londres el proper 30 de març.
El 16 de gener Suede anunciava la llista de cançons de l'àlbum.

dissabte, 19 de gener del 2013

577. Recull de protestes #idlenomore







La campanya va començar a Saskatchewan quan 4 activistes índies van convocar una mena de seminari contra les mesures de la llei C-45 el novembre de 2012. El van anomenar “Idle no more” que ve a significar “No anem més a ralentí”. Una de les característiques de la llei és que anul·la moltes mesures de protecció medi ambiental que sovint són vinculades a les mesures de protecció indígenes. En van seguir més trobades i els indis canadencs van decidir passar a l’acció. Primer concentracions, marxes i lip dubds amb els tambors. Després mesures més dures com bloqueigs de vies de trens o carreteres. Les concentracions es convocaven amb el hashtag de twitter #idlenomore , la protesta que obté més ressò la protagonitza la cap tribal d’Ontario Theresa Spence amb una vaga de fam.
Les principal accions de la mobilització #idlenomore fins el moment han estat
15.12.2012 : Sandy Bay (Manitoba) bloqueja l’autopista Trans-Canada
18.12.2012: Driftpile bloquegen carreteres
21.12.2012: La tribu Aamjiwnaang comença un bloqieg de ferrocarril en suport a Spence. No el desmantellaran fins que el primer ministre accepti reunir-se amb Spence.
Desembre: Desenes de mobilitzacions espontànies (flashmobs) a centres comercials fetes per indis urbans amb tambors rituals. El més gran el 20.12.2012 a Saskatchewan amb 2.000 persones. Un dels més destacats del de Toronto (foto).


30.12.2012: Jornada de suport amb Spence; durant 3 hores es bloqueja la línia principal de ferrocarril canadenc a l’alçada d’Ontario.
06.01.2013: Bloqueig del pont Dehcho a la província de NWT. El dia abans bloquegen Algonquin Highway 117.
El suport exterior ha estat creixent. Els indis dels Estats Units han realitzat desenes d’actes de suport solidari, a Colorado, per exemple hi va haver 4 detinguts. Amnistia internacional va emetre un comunicat de suport amb la protesta d’Spence el 3 de gener conjuntament amb altres organitzacions canadenques. El 6 de gener es realitzava una concentració dels combatius Mohawk d’Akwesasne a la frontera entre Canadà i els EEUU que obliga a tancar l’International Bridge. Les protestes es compten ja per desenes.

dissabte, 12 de gener del 2013

576. Què és #idlenomore ?

 
La campanya #idlenomore s’ha anat estenent per tot Canadà, de fet per tot el món. L’origen d’aquest moviment de protesta és la llei C-45 impulsada pel govern conservador d’S. Harper. Aquesta és una llei òmnibus. Amb aquest terme es coneixen lleis que engloben diverses mesures inconnexes com ara un calaix de sastre.
La llei C-45 inclou la supressió de la majoria d’acords reconeguts pels Tractats amb les nacions índies del Canadà. Quan els europeus van arribar a l’actual Canadà van usurpar la majoria de recursos territorials. Aquest robatori va tenir una forma legal quan les nacions índies, minoritzades quantitativament, culturalment anorreades, alcoholitzades i militarment sotmeses van acceptar els acords proposats pels britànics. Els tractats són les formes legals per les que les nacions indígenes van traspassar la titularitat de la immensa part de Canadà a canvi de certs drets. No són privilegis, són un acord fet en condicions clares de inferioritat.
Els tractats garanteixen la titularitat dels indis sobre alguns territoris en forma de reserva, un grau d’autogovern i unes ajudes pel desenvolupament. El govern de dreta considera que els governs indis no s’han sabut gestionar i anul·la el seu autogovern. Una situació similar a la que els imperialistes espanyols pretenen amb l’autonomia catalana: suspendre-la afirmant que ha estat mal gestionada. L’argument decau quan se sap que el govern colonial (sigui el canadenc o l’espanyol) no és que excel·leixi en la seva gestió.
La premsa pro conservadora ha reaccionat a la protesta publicant suposats malbarataments per part d’alguns caps indígenes. Les xifres poden dur a conclusions errònies. La premsa liberal conservadora vol fer veure el cost altíssim de mantenir comunitats índies allunyades de les grans ciutats. La seva proposta és òbvia, traslladar-los als suburbis, desarrelar-los i quedar-se amb les seves terres on continuar explotant-les.

dilluns, 7 de gener del 2013

575. La vaga de fam de Theresa Spence

Theresa Spence és la cap de la tribu Attawapiskat d’Ontario. Els Attawapiskat són indis cree que viuen isolats en condicions molt dures com ja va denunciar l’UNESCO el 2004. Sumen 2.800 persones de les que prop de 1600 viuen a la reserva al nord d’Ontario. No van tenir escola pròpia fins el 1979. Van formar part dels signants del Tractat 9 (1930) amb Canadà.  Molts dels seus membres han mantingut la forma de vida tradicional índia amb certs trets nòmades. De fet els tipis es van usar fins als anys 1960 de forma normal i activitats com la cacera continuen fent-se fins al punt que les formes de vida tradicional no només han perviscut sinó que s’han reactivat. La majoria de contacte amb l’exterior és per via aèria.
L’any 2011, per tercera vegada en 3 anys, la cap Spence va fer una crida d’emergència pels múltiples problemes de la comunitat. Ja el 2007 l’ONU havia denunciat els problemes de toxicitat i salubritat per uns habitatges més que deficient i els indis van fer bloqueigs de protesta en veure com mentre ells vivien en condicions terribles s’invertien bilions de dòlars en la veïna mina DeBeers Victor.
El govern canadenc actual no només ha limitat les ajudes sinó que ha acusat el govern tribal de malbaratar els recursos que obté. El dia 11 de desembre de 2012 Spence va endegar una vaga de fam. A demanda és que la rebi el president del govern canadenc impulso de la llei C-45. El govern ha respost que ja ha fet molt gastant 130 milions de $ des de 2006 construint una escola i 60 cases. A finals d’any es va celebrar una jornada de protesta a nivell canadenc en suport a la cap índia.

dissabte, 5 de gener del 2013

574. Una sublim Anàstasi



Anastasis, en català Anàstasi, significa en grec la resurrecció. El seu ús es va popularitzar sota l’imperi bizantí i els seus debats cristològics. Títol evocador per a l’àlbum que significa la resurrecció del duet Dead Can Dance. El primer des de 1996, el primer després d’una llarga separació entre dos genis que han brillat com estels per separat però emanen una força planetària en quan s’apleguen. Anastasis també té el sentit de passar d’un estat a un altre, del dolor al plaer, de l'oblit al record, del somni a la realitat...
A principi d’estiu Dead Can Dance van regalar on line el disc ‘Live happenings’ que recollia 8 peces tocades en directe. Era l’avantsala d’Anastasis un àlbum pletòric de 8 talls que transporten a un nou món i ha recollit unes critiques magnifiques. La portada són uns gira-sols morts, just abans de la resurrecció en una imatge en blanc i negre prenyada de grisos. El disc serà un pal pels marxosos de la salsa i el merengue però té una força emocional indubtable. No es pot escoltar ni una ni cinc vegades per captar els múltiples matisos que té. És un àlbum en la línea darkwave lluny de l’estil ètnic del darrer disc d’estudi (Spiritchaser). Brendan Perry ha imposat els seus criteris per sobre de Lisa Gerrard en termes instrumentals fet que ha afavorit que Gerrard no hagi creat un altre disc que passaria per una BSO. És un disc que calma, emociona i provoca plaer a parts iguals, sense estridències però sense deixar un sol segon a la manca de creativitat.

El disc s’obre amb ‘Children of the Sun’, obra clarament de Brendan Perry, una percussió profunda acompanyada de tocs de sintetitzador i la veu severa de Perry, de tant en tant electroxocs d’una secció de vent llunyana, els cors de Gerrard. Ella aporta un joc meravellós de yangqin, un dulcimer xinès de la que simplement és la millor intèrpret mundial. Aquest instrument brilla especialment a la segona peça: ‘Anabasis’. Aquest títol retorna a les reminiscències gregues car fa referència a l’Anàbasi que va escriure Xenofont per descriure la retirada dels deu mil mercenaris grecs al servei de Cir en la guerra civil persa. L’acompanyament de percussió és extremadament suau i relaxant, en aquest sentit cal destacar l’ús del bodhrán en tot el disc aportant un toc elemental de la cultura celta. A ‘Anabasis’  la veu de Lisa Gerrard excelsa, hipnòtica, i el sitar dona els tocs orientals precisos en una cançó de fons persa. Segueix ‘Agape’ una cançó greco turca dirigida pel violí i el yangqin on torna a cantar Lisa Gerrard amb la seva veu deliciosa que transporta enllà de l’horitzó. El terme àgape, del grec, fou usat pels cristians de la Baixa Edat Mitjana i l’Imperi Bizantí per descriure l’amor pur de déu, l’amor sense resposta. El terme havia tingut connotacions sexuals que els cristians van eliminar i també va entendre’s com una mena de menjar en comunitat similar a l’eucaristia. En anglès avui s’assimila a Amor. La música creixent provoca una situació de tensió que emula més el significat primitiu, sexual, del terme, que l’amor pur cristià. Els llaüts segueixen un diàleg múltiple coronat pel cant contralto de Gerrard amb la seva idioglòssia característica.

Arribats a aquest punt sembla que toca descendir quan apareix ‘Amnesia’. Les vuit notes repetides de piano, amb una severitat gairebé insultant provoquen un tens recolliment, una elegància arrogant i una sensació única de pau. Si el piano volés sol seria excels, el joc de cordes insistent es clava al cervell deixant-lo en blanc. El cinquè tall és ‘Kiko’. Novament sota la direcció vocal de Gerrard aporta les referències àrabs necessàries en un disc de clara vocació oriental. La corda n’és la màxima protagonista i altre cop el yanqin xinès. La barreja la converteix en la millor peça del disc. ‘Opium’ és la més pretenciosa potser per la seva percussió, clarament industrial, una veu de fosca caverna de Perry, els violins orquestrals li donen un toc elegant però és la que té menys sentiment de totes.
‘Anastasis’ clou amb dues cançons ben diferents. ‘Return of the She-King’ és una obra suprema, amb clara pretensió mística on la veu doblada de Gerrard la converteix en una vestal moderna coronada per campanes de l’Eden i un sintetitzador gairebé èpic. L’aparició de Perry cap al minut 5 corona la peça més celebrada per la crítica. La fusió de les dues veus anuncia el retorn de Dead Can Dance als penya segats en una tarda plujosa on les roques canten la solitud.  ‘All in good time’ és un tall sense ritme on bàsicament Brendan Perry es dedica a declamar. Possiblement en aquesta cançó el de menys és la música mentre el poema que parla del temut Mar dels Sargassos conegut per la desaparició de molts vaixells, la manca de vent i les seves algues assassines que apressen les hèlixs pas previ a matar els vaixells.

En resum els dos integrants de DCD han arribat a una maduresa absoluta en termes musicals i lírics. Com aquelles parelles que, després de voltar pel món, es retroben i viuen una segona relació on se suma l’excitació de la joventut amb el dens bagatge de les experiències viscudes. En definitiva han sabut viure, madurar. En termes de l’escriptora nord-americana Susan Sontag: "La por a envellir neix de reconèixer que no s’està vivint la vida que es voldria. Equival, en un sentit, a insultar al present". Per això aquesta obra és un viatge iniciàtic a saber madurar.
Per a saber-ne més: 1 2 3 4 5