dimecres, 27 d’abril del 2016

680. Dues victòries del moviment anti-esclavista de Mauritània

El moviment activista contra l'esclavitud a Mauritania té dos motius per celebrar. En primer lloc els presos que mantenien una vaga de fam han abandonat la protesta després d'aconseguir drets que els hi eren negats. Biran Dah Abeid, Brahim Ramdhan Bilal i Sow Djiby han aconseguit el dret a rebre visites tres dies a la setmana, accés a les parts de la presó on hi hagi sol, a escoltar la ràdio i a veure la televisió. Els seus casos seran transferit al tribunal d'apel·lació.

Abeid i altres dos dirigents de l’Iniciativa pel Renaixement de l’Abolicionisme-Mauritania (IRA-M) foren condemnats a dos anys de presó el 15 de gener. Aquesta vegada se’ls acusava d’organitzar la “Caravana de la llibertat”. Una sèrie d’actes pel país reclamant l’abolició de l’esclavitud. El propi Abeid ha estat condemnat a mort l’any 2012 per cremar l’Abrégé de Khlil, un text musulmà que accepta l’esclavitud com un fet consuetudinari. Els activistes abolicionistes foren detinguts el novembre de 2014 i alguns esperen judici. Abeid va culpar el govern autoritari d’explotar la majoria negra i perseguir els “haratine”. Els seus arguments no van servir de res i fou transferit a la presó d’Aleg on, el 23 de gener, va començar una vaga de fam contra les seves condicions de presó que ara ha abandonat.

La segona notícia positiva va arribar el 12 de març quen el tribunal de Nuakchott va decretar la llibertat de tres activistes anti-esclavitud. Saad Ould Louleid, Yacoub Ould Moussa i Mariem Mint Cheikh Dieng eren acusats d'organitzar una protesta sense permís contra l'esclavitud i de formar part de l'IRA-M. Foren detinguts el 24 d'octubre de 2.014 amb aquests càrrecs i han de ser alliberats en breu després de passar gairebé cinc mesos a la presó.

Un estat racial i racista

Mauritània va ser el darrer estat del món en abolir l’esclavitud. Fins a l’any 1981 va ser legal. De fet, en aquest estat situat al sud del Marroc l’esclavitud és actualment quotidiana. No se sap del cert el nombre d’esclaus però les xifres passen d’un mínim de 150.000 fins a la molt creïble quantitat de 680.000 persones. Una cinquena part de la població.

Mauritània és un estat basat en criteris ètnics, racials. Un terç de la població la conformen els anomenats “beidane” són coneguts com a “moros blancs”. Els moros són el resultat de la barreja de la població autòctona bereber i els àrabs arribats a partir del segle VIII. Aquests moros blancs controlen tota la societat mauritana sense deixar espai a la resta de la població. Aquesta està formada en un 40 % pels “haratine”. Se’ls coneix com a “moros negres” i són els resultat de la barreja entre els “beidane” i la població negra esclavitzada. Més que per criteris ètnics els “haratine” conformen una casta inferior que viu de feines agrícoles als oasis. Molts d’ells encara continuen avui dia esclavitzats.

El tercer grup humà maurità són els “kewris”. Per aquest nom es coneix la població de raça negra de mauritana: wòlof, soninke, tukulor i, sobretot, els 700.000 fulani que conformen un 18 % de la població. Des de fa dècades aquests grups lluiten, fins i tot amb les armes, contra una greu discriminació racial que afavoreix la casta àrab. En aquestes lluites fins a 60.000 kewris van fugir al veí Senegal on milers encara viuen com a refugiats.



Biran Dah Abeid

Acció directa contra l’esclavisme

Malgrat que l’esclavitud fou abolida aquesta ha continuat sense ser perseguida. Els grups de defensa dels haratine, des dels anys setanta, han alertat de la seva continuïtat. Com a resposta dels diferents governs autoritaris àrabs han rebut la tortura o l’execució. L’any 1995 es va crear el grup SOS-Esclaus però actualment és l’IRA-Mauritania, sorgida de l’anterior, qui encapçala l’oposició contra l’esclavatge. Aquest acrònim significa Iniciativa pel Renaixement de l’Abolicionisme, el grup fou fundat l’any 2008 per Biran Dah Abeid i ha protagonitzat diverses campanyes contra l’esclavitud. La seva lluita és no violenta. La pròpia mare d’Abeid va ser esclava el pare fou alliberat com un acte de gràcia. Fou ell qui va aconseguir que es processés judicialment l’any 2007 tres dones per tenir esclaus. Va ser la primera vegada que l’esclavitud va anar a judici.

Abeid va concebre l’IRA com una “organització de lluita popular”. Ha estat detingut diverses vegades junt amb militants del seu grup per apuntar a propietaris d’esclaus. Sovint realitzaven accions on acusaven a persones de tenir esclaus i exigien la seva llibertat. En general els qui acabaven a presó eren els membres del grup abolicionista. No fou fins a l’any 2011 quan van aconseguir l’empresonament d’un propietari d’esclaus. En canvi fou Abeid fou enviat a la presó tres mesos i l’esclavista només nou dies. Malgrat això l’IRA-Mauritània ha aconseguit que siguin empresonats una vintena de propietaris d’esclaus els darrers quatre anys.


Tot plegat poden semblar notícies del segle XIX però no, passa al segle XIX.

dissabte, 16 d’abril del 2016

679. Mor un saharaui en vaga de fam contra les tortures provocades per la policia marroquina

El pres polític sahrauí Brahim Saika, de 31 anys, llicenciat universitari amb màster en sociologia, va morir ahir a un hospital d'Agadir (Marroc). Saika era un dels membres de la Coordinadora d'aturats sahrauís. La policia de Mohamed VI el va detenir el passat 1 d'abril al sortir del seu habitatge a la ciutat de Gulemin. La seva detenció es va produir en el moment que intentava dur a terme una protesta pacífica per cridar l'atenció sobre la situació dels aturats sahrauís. Immediatament va ser portat a la comissaria on el  van torturar durant hores. Brahim va decidir llavors començar una vaga de fam per protestar pel maltractament a què estava sent sotmès i que és la forma comuna en què són tractats els presos polítics sahrauís.

Arran dels efectes de les tortures de la policia marroquina, e 6 d'abril, el seu estat de salut s'havia deteriorat molt. Va ser ingressat, ja greu, a l'hospital de Gulemin, per després ser traslladat a l'hospital provincial d'Agadir. Allà va romandre en un estat d'extrema gravetat fins la seva mort en el mateix hospital després de nou dies d'agonia. L' Asociación de Familiares de Presos y Desaparecidos Saharauis (AFAPREDESA) va fer una crida davant de la gravetat del pres però el governmarroquí es va negar a moure un sol dit. Una mostra de la crueltat marroquina Brahim va ser emmanillat al llit de l'hospital des del primer dia, fins al moment de la seva mort. Cal recordar que el Regne del Marroc és el primer soci comercial del Regne d'Espanya i el segon en inversions. Una potent comunitat marroquina viu a Catalunya: un de cada cinc estrangers residents al nostre país és marroqui. En xifres absolutes es tracta de 240.000 persones que viuen d'esquena, sinó donant clarament suport al govern marroquí en la seva política absolutament repugnant envers el Sàhara Occidental.

Les autoritats sanitàries de l'hospital es neguen a realitzar-li una autòpsia que certifiqui el motiu de la seva mort, tot i la reiterada petició dels seus familiars.

Brahim Saika ja havia patit una altra detenció al 2008 quan era estudiant a la universitat de Marràqueix. Després de conèixer-la defunció de Brahim Saika desenes de sahrauís han sortit al carrer a diverses localitats saharauis sota ocupació o directament marroquines. A Agadir, Gulemin, Rabat i Smara s'han realitzat protestes per aquest nou assassinat d'un sahrauí per part de les autoritats d'ocupació marroquines. Fa només dos mesos, el 4 de febrer  cinc marroquins van linxar literalment el jove saharaui Mohamed Lamine Haidalla a Agadir. El crim racista va acabar amb la mort del xicot tres dies després. Les autoritats àrabs no van escoltar cap reclamació i ni van cercar els culpables. Els saharauis són principalment berbers, ja sigui directament o bé berbers arabitzats.

divendres, 1 d’abril del 2016

678. Quatre mesos de malson pels oromo

El Parlament Europeu ho ha denunciat. Amnistia Internacional ho ha reportat. Human Rights Watch l'ha condemnat. Però tot això no ha variat, gens ni mica, l'escenari repressor del govern etíop contra la població oromo. I ja són quatre els mesos de malson que viuen els oromo. Són incomptables els casos de denúncia de desaparició, sobretot d'estudiants, de detencions arbitràries i de manifestacions dissoltes mitjançant una violència desproporcionada. A Etiòpia, el govern hereu del règim marxista-leninista no entén el monopoli de la violència com l'eix de la balança. Al contrari, el seu monopoli de la violència s'utilitza precisament per decantar la balança.

Un origen ni etíop 'strictu sensu'
No és la primera vegada que els oromo, grup ètnic majoritari, són objecte de les ires de la resta d'etíops. De fet el mateix terme de etíops resulta borrós. Quan els oromo van arribar a l'actual Etiòpia per primera vegada des del sud, l'any 1.573, els amhara, tigré o tigrinya desenvolupaven una civilització hereva de l'antic Egipte i el regne d'Aksum. La matriu d'aquesta civilització era la llengua ge'ez, avui extinta, i de la que descendeixen les dues últimes llengües esmentades. Els interessos dels oromo, pastors nòmades animistes, van xocar amb aquesta cultura cristiana ortodoxa i sedentària. Una cultura que, al cap i a la fi, va permetre a Etiòpia ser l'únic país africà que no es va sotmetre a la colonització europea. Amb l'excepció, és clar, del breu domini feixista italià.

De dictadura en dictadura
Després de set segles de convivència més que difícil, les últimes dècades els enfrontaments s'han intensificat. La insurgència del Front Nacional d'Alliberament Oromo (ONLF), des de 1971, va servir per enderrocar el règim marxista-leninista del Derg, hegemònic entre 1974 i 1991, que bevia d'un notable supremacisme dels tigre i tigrinya. Però quan aquest es va ensorrar, el 1991, va ser substituït per un règim també comunista, basat en Mao i Enver Hoxa, i també en les ètnies esmentades. Per als oromo va canviar tot molt poc, més enllà d'una promesa, no complerta, de federalització. L'eix del nou govern va tapar el seva etnocentrisme tigrinya dirigit pel TPLF amb unes sigles estèticament '' pan etíops '': EPRDF. Però poc va modificar-se. I les tensions es van anar acumulant, l'ONLF va ser exterminat a força de matances i és avui un fantasma del que va ser.

Un alçament popular
El novembre de l'any passat, el govern etíop, va anar un pas més enllà en el seu menyspreu cap a aquesta minoria oromo que habita a les portes de la capital, Addis Abeba. Amb l'anomenat 'Master Plan', va anunciar l'expropiació de les terres dels camperols oromo en els suburbis de la ciutat per ampliar-ne la mateixa. El pla incloïa l'expulsió a cap part de la població local. Amb escasses possibilitats d'evitar aquest pla, però amb poc a perdre essent els pàries de la societat etíop, els oromo van sortir als carrers. Al gener el govern va anul·lar el pla però les protestes continuen contra el maltractament de la població oromo. Des de llavors es compta més de 200 les persones assassinades pel govern, segons HRW. Els detinguts són centenars, potser milers, però l'opacitat del règim a penes permet saber-ho. Com es desconeix el parador i la situació de Bekele Gerba, dirigent del Congrés Federalista Oromo, a la presó des del 23 de desembre però aïllat del món exterior. Un món que tot just s'interessa de refugiats o guerres quan els té a les portes. I els oromo moren a Etiòpia, això queda lluny.

Publicat a El Periódico en català i en castellà, a Geopolítica i a Nueva Revolución.