dimecres, 19 de desembre del 2018

707. Paolo Maninchedda guanya les "primeres primàries nacionals sardes"

El Partito dei Sardi va convocar les "primeres primàries nacionals sardes". Com s'esperava el líder del partit, Paolo Maninchedda, ha guanyat el procés. Les votacions s'han fet del 6 al 16 de desembre. Hi participaven 5 aspirants a liderar la llista nacionalista d'esquerra a President/a de Sardenya. Els resultats, on hi han participat 20.455 inscrits, han estat clars:

Paolo Maninchedda: 15.452 
Matteo Murgia : 1.024
Antonio Sardu : 1.011.
Gian Paolo Casula : 335
Giovanni Panunzio: 343
Blancs:  440

En ser proclamat guanyador Maninchedda ha afirmat:  "Els sards hem començat a dir "nosaltres". La clandestinitat de la nació sarda ha acabat avui. Totes les inhibicions i falsificacions s'han vist aclaparades per un vot terriblement complicat, però amb la presència de desenes de milers de persones. Són números que han d'excitar a tothom, no només nosaltres. No hem fet tot això per manar, sinó per deixar de rebre ordres, ser lliures i responsables; no ens dirigeix l'ambició, sinó per conviccions . Ara el següent pas és parlar de poders i no només de problemes; estar emancipats de l'intercanvi desigual que ens ha convertit en consumidors assistits i inhibits com a bilingües; estem aprenent a defensar els nostres interessos pacíficament però col·lectivament, en lloc de confiar en herois o salvadors. Hem de fer un gran pas, hem d'ensenyar als partits italians que mai no ens separarem".

El partit ha anunciat que podrà participar a qualsevol aliança però un referèndum d'autodeterminació n'és la condició: "Primer la nació, després els candidats. El referèndum sobre la nació és el terreny de les aliances". El partit ProgReS (Projecte República de Sardenya), que el 28 d'octubre va celebrar la seva assemblea nacional, s'ha desmarcat del procés de primàries i aposta per una convergència nacional amb Unidos, escissió de Forza Italia, creant Sardi Liberi on s'hi han unit membres crítics del Partit Sard d'Acció (PSd'Az), el més veterà dels partits nacionals de l'illa. El PSd'Az ha tancat un acord amb la Lega i dirigirà la coalició de centre-dreta. Finalment la coalició Autodeterminatzione, formada per independentistes i autodeterministes presenta a Andrea Murgia com a candidat a president de Sardenya després de patir l'escissió d'una de les seves set components que, finament, donarà suport a la llista del Partit Democràtic italià.

Maninchedda és un veterà polític sard que va formar part del govern de centre esquerra de Progetto Sardegna el 2003. Aquest moviment va acabar integrant-se al Partit Democràtic italià quatre anys més tard i Maninchedda va fundar Saregna è Libertà integrant-se al PSd'Az. l'any 2013 va escindir-se d'aquest partit per fundar el Partito dei Sardi amb un sector del moviment independentista ProgReS que, dos anys abans, s'havia escindit d'indepèndentza Repùbrica de Sardigna (avui dins Autodeterminatzione).

Per tant, a les properes eleccions nacionals sardes, com a mínim hi participaran quatre llistes nacionals:
- PSd'Az liderant la coalició de centre dreta on també hi ha Fortza Paris
- Partito dei Sardi-Primarias, sobiranistes de centre esquerra
- Autodeterminatzione (coalició de Sardegna Possibile, iRS, Sardigna Natzione Indipendentzia, Liberu, Rosso Mori), independentistes
- Sardi Liberi (ProgReS i Unidos) autonomistes i sobiranistes de centre-dreta





dilluns, 17 de desembre del 2018

706. La regió del Loire-Atlantique aprova un referèndum per unificar-se amb la Bretanya

El Consell Regional de la Bretanya Sud (Loire-Atlantique) ha aprovat avui la celebració d'un referèndum per reunificar-se amb la resta de la Bretanya. El mateix hemicicle ha refusat la reunificació immediata (droit d'option) per 30 vots en contra front 13 a favor. Hi ha hagut 15 abstencions. Posteriorment la celebració d'un referèndum ha rebut un suport unànime: 55 sí, 3 no i 3 abstencions. El president del Loire-Atlantique, Philippe Grosvalet (Partit Socialista), ha afirmat que demanarà ara al govern francès la celebració del referèndum.

La votació d'avui la va convocar el propi Grosvalet després que Bretagne Réunie presentés 100.000 signatures, el 27 de novembre, demanant la reunificació nacional bretona en una sola regió. Quan els nazis van envair l’estat francès, el seu règim titella va aprofitar per separar una part de Bretanya de la resta de la nació. Va néixer així la regió artificial de Loire-Atlantique pel decret número 2727 del règim col·laboracionista de Vichy. Era el 30 de juny de 1941. Expulsats els nazis i caigut Vichy el nou estat francès va derogar tota la legislació col·laboracionista ...excepte el decret que amputava Bretanya. Des de llavors els bretons amb defensat la reunificació nacional.

dilluns, 10 de desembre del 2018

705. El duet de Mallorca Janski guanya el festival de cançó de llengües minoritzades

El Suns Europe es va celebrar al Friül del 29 de novembre al 2 de desembre a Udin. Yr Ods, de Gal·les, va quedar en segona posició i la ladina de Fassa Martina Iori en tercer lloc. Artistes en llengua basca, gallega, de Baixa Saxònia, sueca de Finlàndia, romanx o friülana van competir. L'esdeveniment està organitzat per Cooperativa Informazione Friulana, ARLeF - Agjenzie Regjonâl pe Lenghe Furlane,la Regione Autonoma Friuli Venezia Giulia, Udine e i la Fondazione Friul.

diumenge, 9 de desembre del 2018

704. El sector independentista passa a dirigir el partit nacional de Gal·les

La fins ara dirigent Leane Wood havia estat escollida l'any 2012. Per primera vegada es tractava d'una persona que no parlava gal·lès i va provar d'ampliar la base del Plaid Cymru que, des de 2006, usa la doble denominació en anglès i en la llengua celta. El gir a l'esquerra no va anar acompanyat de bons resultats electorals passant d'un 18,5 % a un 15,3 % a les eleccions europees. A les eleccions autonòmiques va aconseguir augmentar d'un 19,3 % al 20,8 % de 2016 però l'any següent va retrocedir a les eleccions estatals. Dels 181.000 sufragis de 2011 va caure a 164.000. A partir de llavors va ser contestada internament.

Els estatuts del partit permeten que la direcció sigui re elegida de forma directa si ningú s'hi oposa. A principi d'estiu Price i Rhun ap Iorwerth van presentar la seva candidatura i, per tant, es van convocar eleccions internes. Aquestes es van celebrar del 7 d'agost al 27 de setembre i hi van participar 5.762 militants. Si Wood presentava l'ala autonomista d'esquerra Rhun ap Iorwerth va aconseguir el suport dels militants històrics com Dafydd Wigley o Ieuan Wyn Jones. Defensava un gir cap al centre que Wood va definir com una dretanització afirmant que, si guanyava ap Iorwerth el partit s'obriria a pactes amb els liberaldemòcrates i fins i tot als conservadors que dirigeixen el govern britànic. Ap Iorwerth ho va negar però el seu discurs es va apropar al nacionalisme tradicional i fins i tot a una entesa amb el sector independentista.

Els independentistes van presentar Adam Price com a candidat a líder del partit (no existeix la figura de secretari general) amb un programa nacionalista transversal. El Plaid Cymru ha estat, des de la seva fundació el 1925 un partit de centre esquerra obert a diverses tendències sobre la base de la defensa de la nació gal·lesa, per això és l'únic partit nacional gal·lès a imatge de l'Scottish National Party, fundat nou anys més tard, i rep vots de tots els segments ideològics.

Els resultats van ser clars. Price va obtenir el 49,7 %, ap Iorwerth el 28 i Wood el 22 %. En la segona volta el candidat independentista va aconseguir el 63 % front el 36 % d'ap Iorwerth. Des de llavors Adam Price ha començat a desenvolupar el seu programa. En primer lloc ha reconegut l'esforç de l'antiga dirigent per mantenir i fer créixer el partit. En segon lloc a defensat que la independència és la sortida més viable per a Gal·les. El seu discurs europeista afirma que el Regne Unit ha quedat fora d'Europa amb el Brexit que defineix com "l'ocàs de l'imperi britànic moribund".

Price lluita ara per encapçalar el discurs europeista a Gal·les; però d'una nova Europa reformada: "Això donaria sentit a la solidaritat compartida que s'expressa a través del principi de la cohesió econòmica i social de Delors que es troba al cor del projecte de la Unió Europea. Després de la Segona Guerra Mundial, els blocs de construcció de la UE eren els Estats nacionals. Avui hem de tenir més en compte les nacions europees més petites -Catalunya, Bretanya, Flandes, Sardenya, Escòcia, Gal·les i moltes més (...) L'Europa reformada que estic propugnant haurà de donar molt més èmfasi a aquesta base democràtica. Si no es veurà cada vegada més com l'eina de l'elit política. Al cap i a la fi, va ser el gran nacionalista bretó Yann Fouéré qui, en els anys 60, va encunyar el terme L'Europe aux cent drapeaux (Europa d'un centenar de banderes). Tot i això, encara ens envolta el significat total de l'eslògan de la Unió Europea, la nostra unitat en la diversitat ".

Finalment, el primer dirigent homosexual del partit nacional gal·lès ha posat la independència al centre del programa polític de la formació. "No hi haurà viatgers de segona classe en el nostre viatge cap a un país pròsper, segur i independent de Gal·les. Hem de convertir-nos en l'esperança d'aquells sense esperança".



dissabte, 24 de novembre del 2018

703. Neix un partit independentista transversal a Gal·les: Ein Gwlad



Ein Gwlad (el Nostre País), va presentar-se el 28 d'agost de 2018 a Llanelli liderat per Stephen Morris i Gwyn Wigley Evans. El seu objectiu és la independència de Gal·les trencant amb el monopoli del Plaid Cymru que vol aplegar tots els nacionalistes gal·lesos, independentistes, autodeterministes o autonomistes.

EG afirma que, fins ara, votar al Plaid Cymru era fer-ho pels laboristes (socialistes) i, per tant, només era possible defensar els drets nacionals gal·lesos vinculant aquests només a polítiques econòmiques d'esquerra. El nou partit, en canvi, proposa que les diferents línies polítiques puguin unir-se amb l'objectiu comú de la defensa de Gal·les, per això es defineix com a sincrètic, transversal. Per això defensa la renda bàsica, una idea d'esquerra, i la flat tax, impost pla, de dreta. Per tot plegat es presentaran a les eleccions gal·leses de 2021.

La consellera de Gwerin Gyntaf/People First va anunciar el 23 de novembre que s'incorporava al partit. Paral·lelament Ein Gwlad va comunicar que havia establert tres seccions locals Conwy Valley, Llanelli i West Glamorgan. En el primer cas el seu responsable és Rhydian Hughes, ex vice president de la plataforma cívica Yes Cymru. Ein Gwlad celebrarà la seva primera assemblea nacional Newtown el 9 de febrer.

dimecres, 21 de novembre del 2018

702. Onada d'atacs maputxe arran de l'assassinat d'un militant per part de l'exèrcit xilè

La successió de fets violents al territori maputxe de Xile és innegable. El 5 de maig fou atacada una instal·lació de l'extractora de fusta Louisiana Pacific que explota terres dels maputxe. Els atacants van cremar-hi dos camions, una excavadora i d'altra maquinaria. A més van deixar fulls volants per la llibertat dels presos polítics maputxe. A Temucuicui, una de les comunitats maputxe més actives, fou atacat el vehicle i el domicili d'un comuner maputxe el dia 9 de maig. Aquesta acció, sense reivindicar, seria acció de paramilitars finançats per les empreses extractores i els terratinents de la zona. El mateix dia, quinze encaputxats del moviment maputxe van dur a terme una altra acció a Quepe. Van envoltar un grup de camperols i els hi van cremar el tractor tot reclamant les terres pels seus propietaris legítims. Finalment, el mateix dia, dos agents de policia xilens van resultar ferits en un atac a trets que ningú ha reivindicat. L'emboscada fou a terres maputxe, concretament a Tirúa, al pont de Lleu-Lleu, una zona molt conflictiva. La matinada del 24 de maig a una carretera prop d'Ercilla, va resultar ferit de bala un camioner, tres camions cremats i dos més amb trets. La carretera va quedar tallada. Els atacants van deixar un llençol on s'hi llegia:
'“Mapuche Malleco Fabiola Antiqueo, Lorenza y Sayen, y Macarena Valdes.
No más represión y justicia contra nuestra lamngen, libertad a los presos políticos maputxe”
Tot i que el govern xilè ha retornat part de les terres a famílies maputxe, el moviment ho considera una forma de comprar silencis. En total s'han entregat 1.700 títols de propietats. Les darreres, aquest maig, han estat 535 famílies de Cautín i el Malleco. L'any 2006 el pressupost del Fondo de Tierras y Aguas era de 17.000 milions de pesos; el 2009 40.000 i el 2016 ha arribat a 83.400.

Des de llavors els atacs han sovintejat al Wallmapu (veure els informes mensuals a InterNacionalistes a la pestanya 'Maputxe'). L'assassinat de Camilo Catrillanca el 14 de novembre ha encès, encara més la situació socio-política; des de llavors el Wallmapu crema. 
15 de novembre: Cremat un habitatge turístic a Tirúa, Arauco. Xocs amb la policia xilena pels carrers de Temuco.
15 de novembre: Atacs a dues patrulles policials xilenes a Ercilla.
15 de novembre: Cremada una església cristiana a Ercilla.
15 de novembre: Incautat i cremat un vehicle de la televisió xilena per manipular les informacions sobre el moviment maputxe a Ercilla.
15 de novembre: Cremada la mansió de la família latifundista Guarnieri Ballocchia Quidico (fotografia)
15 de novembre: Cremada una capella catòlica a Temuco.
15 de novembre: Cremada una escola xilena a Temuco.
15 de novembre: Cremat un centre de l'estat xilè a Pidima.
15 de novembre: Cremades dues màquines d'empreses extractivistes forestals a Collipuli.
16 de novembre:  Cremades quatre màquines d'empreses extractivistes forestals a Bariloche, Argentina. L'acció l'assumeix Resistència Ancestral Maputxe.
17 de novembre: Cremat un habitatge turístic a Padre Las Casas
17 de novembre: Tres policies xilens ferits en un atac a Cañete.
18 de novembre: Cremada una escola xilena a Collipulli.
18 de novembre: Cremada la casa d'Aniceto Norín, dirigent maputxe que ha propiciat un acord amb l'estat xilè.
19 de novembre: Cremats dos habitatges turístics a Tirúa
20 de novembre: Cremades una escola i dos habitatges turístics a Quidico. La meitat de reserves turístiques cancel·lades arran dels atacs.
20 de novembre: Atac a una explotació rural a Hualpín.
20 de novembre: Sabotejada la carretera de Carahue tot desfent l'asfalt.
20 de novembre: Un home que atacava militants maputxe que volien cremar una església a Carahue és mort.

Arran d'aquests fets la policia xilena ha reconegut que no controla gran part del Wallmapu i el govern ha alertat que des de gener de 2011 fins ara hi ha hagut 2.895 actes de resistència amb 920 incendis i 509 atacs a Carabineros, i 20 morts. Entre el 14 i el 20 de novembre Xile ha reconegut 17 atacs incendiaris al Wallmapu.

diumenge, 18 de novembre del 2018

701. La cursa per la llengua bretona reparteix 124.000 € a projectes de socialització del bretó


Dissabte dia 10 a Gwengamp, va tenir lloc la presentació oficial del finançament a projectes en favor de la llengua bretona d'Ar Redadeg. Redadeg és la cursa de relleus a través de la Bretanya sota administració francesa per donar suport a la transmissió de la llengua bretona i participa en el muntatge de molts projectes al voltant de la llengua bretona. El 2018, s'han recollit 124.000 euros a través dels quilòmetres de relleus venuts a particulars i empreses.

Amb 10.000 € atorgats al centre de recreació  Ti ar Vro, des del 26 de setembre, a una vella escola, aquesta s'ha convertit en un espai de socialització en bretó per uns trenta nens de 4 a 11 anys. Es van recolzar altres set projectes, com ara Radio Kerne per al seu projecte de ràdio a Naoned; C'hwi a gano, la sèrie web en bretó de Bev.bzh i la seva xarxa social dedicada als britòfons.

Els altres beneficiaris són An Hentoù Treuz i la seva eina d'ensenyament bretó; Difenn, pel seu projecte contra la desigualtat; Adees, per a un espectacle per a nens i Mignoned ar Brezhoneg, durant els deu anys del projecte de difusió musical en bretó Taol-Lañs.

Sobre Ar Redadeg i el renaixement del bretó (article del 2010)

dissabte, 17 de novembre del 2018

700. Parlem de la violència del govern "efectiu"

La violència és l'ús de la força per dominar, coaccionar, malmetre, destruir o matar, implicant sofriment contra algú. Només es pot exercir de dues formes:
- amb armes,
- amb força física sense cap element exterior

El monopoli de les armes correspon a l'estat segons un concepte de Max Weber, però no és de franc. La violència la pot exercir l'estat en defensa del dret, de forma mesurada en tant que qualsevol altra part no l'exerceix. Si l'estat usa la violència com a eina política per a coaccionar aquesta deixa de ser legítima i passa a ser autoritari. El monopoli de la violència exigeix que qui l'exerceix estigui legitimat i, sempre, com a recurs últim. El TSJC, per exemple, va ordenar evitar el referèndum de l'u d'octubre però "sense afectar la normal convivència ciutadana" que era, clarament, un bé major. El govern de l'estat la va desobeir i va passar per sobre d'aquest bé superior imposant el seu interès de repressió política sobre la convivència. A partir d'aquell moment va perdre la legitimitat i tota violència exercida ha estat il·legítima i, per tant, simple repressió política. L'estat ha passat a ser autoritari i ha violat reiteradament els drets civils. L'article 7 del Tractat de la Unió Europea permet de suspendre els drets d'un estat membre si la Unió considera que amenaça els drets i els valors democràtics.

Òbviament el moviment català no ha usat la violència. No té armes, no les vol i no ha usat la força física contra ningú. Ben al contrari, ha actuat de forma estoica contra constant provocacions; insults, robatoris de símbols, pallisses, agressions, empresonament, us de les detencions arbitràries enlloc de les citacions judicials, càrregues policials o amenaces de mort. I malgrat això, el 15 de novembre, Quim Torra va referir-se a una pintada d'Arran a Sant Cugat, acció de protesta pacífica, com a "violència". La legió de tertulians/es sense feina coneguda i pagueta confirmada que omplen els mitjans de difusió autonòmics van seguir en molts casos aquesta posició. La realitat és que és el govern del propi Torra qui, des del 17 de maig, exerceix el monopoli de la violència a Catalunya.

Malgrat desenes d'accions amb ganivets, serres i d'altres estris a poblacions com Verges, Manresa, Palamós, o agressions a Lledoners el "govern efectiu" ha estat absolutament inefectiu en identificar els elements para policials que actuen de nit contra símbols catalans. Una incompetència absoluta envolta les investigacions que són inexistents i han derivat en la impunitat dels grups espanyolistes. En canvi el "govern efectiu" sí ha estat efectiu en usar la violència contra els independentistes. Tant efectiu que a l'estat ja no li cal exercir-la directament, des del 17 de maig, quan el govern de Vichy va pujar al poder a base de renunciar a tot el que havia promès a la campanya electoral (restitució del President i govern legítim, alliberament dels presos polítics, implementació de la República, assumir el mandant de l'U d'Octubre) Espanya no ha hagut de fer servir ni l'amenaça. El "govern efectiu" ha deixat de veure la violència com un últim recurs i l'ha fet servir com a primera opció de cara a esclafar tota protesta independentista. Per exemple:

1) 29/09/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra els independentistes que protestaven per la marxa que homenatjava els policies espanyols que van atacar col·legis electorals l'u d'octubre de 2017. 6 detinguts i 24 ferits.


2) 01/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra independentistes a Via Laietana; 43 persones ferides

3) 01/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" contra independentistes al Parlament

4) 03/10/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu" a Sarrià contra una protesta per una marxa espanyolista, a una noia li van trencar el braç

5) 10/11/2018 - Càrrega violenta de la policia del govern "efectiu"  contra els independentistes que protestaven per la marxa que homenatjava els policies espanyols que van atacar col·legis electorals l'u d'octubre de 2017; 15 ferits.

6) 08/12/2018 - Càrregues brutals a Girona (18 ferits) i Terrassa (19 ferits) per a protegir actes del grup espanyolista d'extrema dreta Vox. Hi ha 37 persones ferides.

7) 21/12/2018 - Càrregues policials a Barcelona i assalt a un bar d'Amposta contra mobilitzacions pacífiques dels CDR. Hi ha 13 catalans detinguts i 77 ferits. Un d'ells per un testicle arran d'un projectil.

La violència, avui, a Catalunya només la posa un bàndol, el del govern efectiu, per a actuar com a lacai de l'espanyolisme.
Molts dels qui vam donar suport a aquest govern hem deixat passar set mesos per veure si la mentida era al cor del "govern efectiu". Ho ha estat i, malauradament, acompanyada del cinisme. I com deia Oscar Wilde, "un cínic és un que sap el preu de tot i no dóna valor a res". El govern de Vichy sap que el preu d'obeir als seus votants és la repressió però no dóna valor a la llibertat com a valor superior a la repressió. Tothom té dret a tenir por però ningú a mentir. Els qui creguin que no és possible que deixin d'usar la violència contra els qui ho estan fent.

dissabte, 3 de novembre del 2018

699. Per què hem avançat el darrer any ?

L’aniversari del referèndum i posterior declaració d’independència de Catalunya de 2017 ha provocat un allau de reportatges d’anàlisi sovint intencionada. El missatge més repetit ha estat que els independentistes no se’n van en sortir i va arribar el desastre. La realitat és ben diferent. En primer lloc per què no hi ha hagut cap desastre i la vida, continua, amb l’excepció de les víctimes de la repressió espanyola, igual. L’únic desastre és que Espanya reprimeix la diferència política i la única manera d’evitar-ho és mai dissentir de l’estat: assumir la dictadura.

                                                            'Quan les persones estan tristes no fan res. Només ploren sobre la seva condició. 
                                                            Però quan estan enfadades, provoquen el canvi'. Malcolm X

Perspectiva, paciència i perseverança
Quan el 28 d’octubre Carles Puigdemont va fer el seu darrer discurs a territori català va demanar “Perspectiva, paciència i perseverança”. La perspectiva ens permet veure la lluna i no el dit. L’espanyolisme i els seus comentaristes a sou han degradat com a derrota cada pas que ha fet l’independentisme català la darrera dècada. Des de les manifestacions, amb el mantra absurd de que cada any hi anava menys gent, a les victòries electorals, comptant sempre com un totum revolutum els qui no havien votat independentista, incloent-hi els abstencionistes (!) i fins i tot al format les urnes del referèndum. Sempre, tot, ha estat un fracàs.

D'on venim (la darrera dècada)
La perspectiva et fa veure d’on vens. L’ascens de l’independentisme i la seva hegemonia social provoquen urticària als opinadors a sou del poder. Però no només venim d’un independentisme marginal de finals del segle XX, venim també d’una profunda divisió dins el moviment nacional arran dels tripartits, d’un esgotador intent d’encabir Catalunya dins Espanya amb l’Estatut de 2006 avui bandejat de l’actualitat. Venim de les escissions d’ERC (Reagrupament i Solidaritat) pel seu gir abandonant l’independentisme de l’agenda i de la profunda crisi que va portar aquest partit a l’esfondrament electoral i a posar-se a les mans d’un historiador independent que feia un programa de televisió per manca de quadres dirigents no degradats. I efectivament Oriol Junqueras va refer un partit esquinçat per la divisió interna i els mals resultats.

Venim també d’una profunda crisi a l’altre gran formació política nacional, la coalició CiU que, durant dècades, va fer de dic de contenció de l’independentisme. La seva ruptura va provocar la fi d’UDC i la seva reconstitució com una formació independentista, Demòcrates de Catalunya. La part de CDC, esquitxada pels afers de corrupció vinculats a Jordi Pujol, hauria d’haver acabat encara pitjor però no només es va refer com a PDeCAT sinó que va fer un enorme gir ideològic, una vegada fracassats l’estatut i el pacte fiscal, i va adoptar l’independentisme. Finalment l’espai rupturista, marginal després de la ruptura de l’MDT, no només ha sobreviscut sinó que ha bastit una plataforma de base local, la CUP, que ha arribat fins i tot al Parlament, fet que part de la Candidatura considerava inviable només fa set anys (la decisió de fer-ho és de 2012) i avui és fora de qualsevol debat.

Pel que fa als moviments socials un espai com Òmnium ha passat del culturalisme resistent a l’independentisme desacomplexat i l’emergència de l’Assemblea Nacional Catalana, excel·lent eina transversal, ha derivat en mobilitzacions massives inimaginables fa només 15 anys. Tota aquesta pressió, provocada essencialment pel no d’Espanya a les seleccions catalanes, al concert econòmic i, sobretot, al nou estatut, ha derivat en un actor polític sense el qual, avui, no es pot fer cap acció política o social a Catalunya.


Perseverança
L’independentisme ha fet aquest ascens de forma irregular, amb ascensos i descensos. Però amb una perseverança envejable. El derrotisme clàssic del nacionalisme català, el de 1714, de 1869, el de Prats de Molló, de 1939, ja dona per descomptada la derrota. I això, paradoxalment, el converteix en invencible. Desanimar el catalanisme és impossible per què sap, des de l’inici, que l’estat té totes les eines per guanyar. La perspectiva dels darrers 20-30 anys ens permet veure clarament com s’ha avançat de forma innegable, potser per això els opinadors a sou han preferit fer una anàlisi del darrer any en el que hi ha hagut alguns retrocessos. I malgrat això s'ha avançat.

Avenços en la majoria de fronts


- Quan l’esperat referèndum de 2014 es va transformar en una consulta no vinculant fou molt gran la decepció de part del moviment nacional. La idea, llavors, era que fer un referèndum era inviable ja que Espanya no ho permetria. D’aquella ensulsiada va sorgir un moviment polític unitari, Junts pel Sí, que es va comprometre a fer possible aquell referèndum impossible. I a més a aplicar el seu resultat en 18 mesos. És aquesta la gènesi de la victòria de l’U d’Octubre i la derrota tout court d’Espanya a Catalunya.

- El referèndum de 2017 era la culminació d’un moviment que pretenia, essencialment, sacsejar la societat catalana. Sortir del paradigma de l’oasi i del hàmster donant voltes a la roda. El fet de posar plaços fou essencial per aconseguir-ho, en cas contrari s’hauria dilatat ad eternum la legislatura per no anar enlloc. L’altre gran què fou la unitat, interna a Junts pel Sí i de tàctica amb la CUP que va actuar amb extrema lleialtat.


- Fer veure que Catalunya és una nació sotmesa, per la força, i que la “coexistència” no és viable ha estat el gran èxit de tot el moviment. Ja res és igual. Evidentment que ha emergit el pus de l’espanyolisme, el mateix que va sortir a les darreries del franquisme i que, durant dècades, no es manifestava per què l’escenari ja li era còmode. Ara ja no s'hi sent i s'ha de moure. Que Catalunya no es sent espanyola ni cap a Espanya calia evidenciar-ho. I més internament que a nivell internacional. Des de l’octubre de 2017 fins avui ha quedat clar que Catalunya no és Espanya i que hi ha una massa social que ha desconnectat de l’estat. Fins i tot internacionalment la visió ha canviat i no només per la brutal agressió física de l’U d’octubre sinó pels empresonaments, exili, judicis a Alemanya/Bèlgica, protestes o la victòria del 21D. S’ha avançat en reconeixement.


- També s’ha avançat en organització. Amb l’emergència dels Comitès de Defensa de la República, de base local, defugint erms debats de ponències polítiques, passant a l’acció, malgrat la repressió, amb imaginació d’accions. Els CDR són una eina que no existia fa 2 anys i l’avenç que han suposat és indiscutible. Cert és que ANC i Òmnium s’ha allunyat de l’acció conjunta però la Diada de 2018 confirma que això no ha suposat cap afebliment.

- I s’ha avançat a nivell electoral. L’independentisme va obtenir, el 21 de desembre de 2017, més vots que mai i va derrotar l’espanyolisme més mobilitzat de la història. Guanyar amb un 79 % de participació no és el mateix que fer-ho amb un 58 % (eleccions de 2010). I va fer-ho sense renunciar ideològicament a res. El més gran perill que hi havia després dels fets d’octubre era la reculada; seguir el procés del Pla Ibarretxe i que els sectors liquidacionistes es fessin amb el lideratge del moviment, renunciessin als seus principis a canvi d’estabilitat. Tota societat prefereix la calma i l’estabilitat de la derrota que la tensió i la mobilització de la lluita. És humà. Però els intents liquidacionistes, com el de la direcció d’ERC de renunciar a la unilateralitat, del “no volem més màrtirs” o de vincular l’alliberament dels presos a la fi del conflicte han trobat una oposició frontal. Com afirma Toni Comín: "Si t’has de rendir a la primera batussa, no vagis a la guerra". 

- Aturada, de moment, la maniobra liquidacionista.* Especialment important fou la derrota liquidacionista de l'u de juliol de 2018 quan les bases d’ERC van forçar a no renunciar a la unilateralitat com apostava la direcció. També han aparegut nous lideratges (Elisenda Paluzie, Quim Torra), que no qüestionen que caldrà més sacrificis)i els propis presos (Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull), han tallat el debat de la seva llibertat a canvi de cessions. El primer va respondre als que no volen més màrtirs amb el clar “No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat”. El segon als qui volen negociar pressupostos amb els carcellers amb afirmacions clares com “Em fa por que algú prioritzi acords bilaterals amb el PSOE amb l'excusa d'eixamplar la base";No vam fer el referèndum de l’1-O per a aprovar els pressupostos de l’Estat” o encara negant-se a "ser intercanviat per uns quants vots per als pressupostos generals de l’Estat” o la posició de Rull i Turull de negar-se a ser suspesos com a diputats com pretenia el President del Parlament. Cada mes que passa, amb mobilitzacions massives constants, fa menys viable el liquidacionisme i l’aparició d’un Urkullu que digui que cal donar passes enrere i desautoritzi un Ibarratxe.

- Possiblement a nivell internacional és on s’ha avançat més. Quan, fa ja 9 anys vam iniciar Help Catalonia per tal d’internacionalitzar la causa catalana ens vam trobar amb una incomprensió absoluta. L’independentisme català era un moviment egoista de rics que volia separar-se dels pobres per ser més rics, Espanya era un país democràtic que respectava l’autonomia i la cultura catalanes, i Catalunya era lliure de decidir el seu futur i volia seguir sent espanyola mentre els independentistes eren una nosa minoritària. Avui aquest triple discurs ja no el fa gairebé ningú. Catalunya majoritàriament vol votar, i no per raons econòmiques, i no li deixa, usant la violència, un estat corrupte i autoritari. El gir ha estat espectacular. Espanya va optar per judicialitzar el conflicte català, resoldre’l als tribunals per no fer-ho als parlaments. La tàctica del darrer any del grup d’exiliats ha estat dur aquesta judicialització a tribunals europeus. L’èxit ha estat innegable, sobretot a Alemanya i Bèlgica però també a Escòcia i Suïssa. No només això sinó que la premsa, ferotgement oposada fa una dècada, és avui clarament favorable a la causa catalana. No a la independència en si però sí a la defensa dels drets democràtics. I més que això, la imatge de la, fa només 10 anys, ufanosa “Marca España” ha caigut en picat amb un descrèdit que ha deixat l’estat espanyol a la cua d’Europa. Com em deia un periodista finès “Que et robin els diners no és el meu problema, que no et deixin votar sí”. I sí, la UE ha intervingut. Ni com a mitjancera ni, molt menys per donar suport a una independència, però sí ha intervingut per què, per primera vegada en 300 anys el conflicte Catalunya-Espanya no hagi acabat amb afusellaments, decapitacions. És la línia vermella que Espanya no ha pogut creuar, i d’aquí la seva derrota. Sempre han resolt les demandes catalanes matant i aquesta vegada fins i tot van haver de deixar de pegar el dia u d’octubre.



* 1/8 Liquidacionisme, en teoria marxista, és la liquidació ideològica del programa d'un moviment per part membres d'aquest propi moviment, normalment a canvi de la fi de la repressió o a canvi de ser comprats. Ho van iniciar els menxevics el 1907.

2/8 Gener 2018: Malgrat presentar-se el 21D amb el programa de restaurar el President de la Generalitat el 30 de gener Roger Torrent es nega a investir Carles Puigdemont si això li ha de suposar ser objecte de repressió espanyola a ell.

3/8 Gener 2018: Ernest Maragall impulsa el lema "no necessitem més màrtirs". El pres Jordi Cuixart respondrà mesos més tard: “No vull sortir ràpid de la presó, sinó amb dignitat”.

4/8 Juliol 2018: La direcció d'Esquerra convoca una conferència nacional per renunciar a la unilateralitat. Les bases es revolten i han de fer enrere en la maniobra liquidacionista.

5/8 Juliol 2018: Joan Tardà afirma que comparteixen el 80 % amb C'anos.  https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-tarda-si-ets-innocent-que-coi-has-de-pactar/

6/8 Juliol 2018: Esquerra liquida la idea de la majoria independentista i llença el lema 'Cal eixamplar la base doncs no som prous' https://www.naciodigital.cat/noticia/158828/tarda/explica/cal/eixamplar/base/independentista

7/8 Setembre 2018: Joan Tardà afirma que optar per la unilateralitat és "ingenu i estúpid".  https://www.eldiario.es/politica/Joan-Tarda-independentista-independencia-equivocado_0_811219120.html

8/8 Octubre 2018: Esquerra proposa aprovar els pressupostos de l'estat a canvi d'un "gest" d'Espanya amb els presos. Jordi Sànchez respon: No vam fer el referèndum de l’1-O per a aprovar els pressupostos de l’Estat




















































dilluns, 29 d’octubre del 2018

698. Els tres únics retrocessos del darrer any: repressió, autocrítica exagerada i divisió

L’independentisme ha fet un enorme ascens de forma irregular, amb ascensos i descensos durant la darrera dècada. Amb una perseverança envejable. El derrotisme clàssic del nacionalisme català, el de 1714, de 1869, el de Prats de Molló, de 1939, ja dona per descomptada la derrota. I això, paradoxalment, el converteix en invencible. Desanimar el catalanisme és impossible per què sap, des de l’inici, que l’estat té totes les eines per guanyar. La perspectiva dels darrers 20-30 anys ens permet veure clarament com s’ha avançat de forma innegable, potser per això els opinadors a sou han preferit fer una anàlisi del darrer any ignorant tot el que s'ha avançat des d'octubre de 2017 i centrant-se en el que hi ha hagut alguns retrocessos

Hi ha tres grans retrocessos. El primer és el patiment humà de les persones represaliades. A l’exili, a presó, confinades, multades, pegades o amenaçades per veïns. Un preu que s’està pagant, que genera ràbia i que ha provocat, humanament, que la solidaritat cap a les persones reprimides passi per davant de les reivindicacions polítiques. La repressió espanyola, per via policial, als tribunals, amb encaputxats impunes, agressions i insults constants dels polítics de Madrid, provoca un sentiment de desencís afegit.

El segon retrocés és intern. Durant un any hi ha una crítica ferotge “als polítics” per no haver complert. No és cert però és còmode. Es va fer el referèndum i es va complir. Es va arribar fins on es podia arribar sense perdre el crèdit internacional. Les victòries judicials a Europa haurien estat impossibles si, per exemple, s’hagués tret la bandera espanyola de la Generalitat. Ara cal agafar-ho on es va deixar però el referèndum es va prometre i es va fer, per part d’ERC, el PDeCAT i la CUP. I foren aquelles persones, que ara se les critica ja fa un any, les qui ho van fer. El següent pas era internacionalitzar la causa, com s’està fent. Però haver anat més enllà requeria un control territorial que no es tenia (es té ara?) i una clara voluntat de que “ni un pas enrere” no fos només un eslògan. No tant per les persones mortes sinó per tenir centenar de persones preses. Cal recordar que mentre les forces d'ocupació espanyoles registraven seus, a les protestes molts independentistes de forma naïf els hi duien flors... es podia defensar així una DUI? I un país que ha estat incapaç, fins ara, de dur a terme la insubmissió fiscal o de tirar endavant el “No vull pagar” dels peatges ha de madurar més per afrontar, sense alt risc de perdre, un embat repressiu de la magnitud que hi hauria hagut si, el 28 d’octubre, s’hagués fet efectiva la independència. Per guanyar cal ser conscient de les teves forces i aplicar-les quan l’altra és més feble. Ara Espanya és més feble que fa un any i en aquest sentit s’ha avançat, el problema, el tercer retrocés, és que les nostres forces no han guanyat musculatura.

El tercer retrocés ha estat la ruptura de la unitat d’acció independentista. La decisió d’ERC de trencar Junts pel Sí, unida a l’incompliment de restaurar Carles Puigdemont com a President, afegida a tàctiques divergents, declaracions i articles setmanals (Joan Tardà, Sergi Sol et al) contra una part de l’independentisme acusant-lo de purista o hiperventilat per seguir reclamant el que es reclamava el 2017, ha dut a un atzucac. El gir d’Òmnium s’uneix a aquesta divisió que és el més greu retrocés. L’u d’octubre ningú preguntava de quin partit eres, no hi havia etiquetes ni partidisme, que és, ara per ara, el risc més alt per deixar d’avançar. Una causa nacional no pot ser mai partidista i fora bo que la unitat, sinó orgànica, sí d’acció fos la prioritat absoluta abans de que grans ideòlegs ens proposin mobilitzacions massives. Les mobilitzacions sense un full de ruta no deixen de ser escenificacions buides per anar fent. I fins i tot aquí han d’amagar la realitat: s’ha continuat avançant.

dilluns, 22 d’octubre del 2018

697. El nacionalisme guanya les eleccions al Sud Tirol amb més del 53 %

El Partit Popular del Sud Tirol (SVP) va vèncer amb claredat les eleccions provincials del 21 d'octubre. Amb 119.108 vots la formació de dreta nacional tirolesa va arribar al 41,9 % i 15 dels 35 escons. Malgrat la clara victòria el partit encapçalat per Arno Kompatscher va perdre dos diputats i va mantenir-se o descendir com la resta de partits del Tirol amb dues excepcions.

La Lega va créixer de forma notable amb 31.510 vots i passant del 2,5 % (en coalició amb Forza Italia) a un 11,1 % en solitari. De fet multiplica de 1 a 4 escons la seva representació en un territori germanòfon normalment hostil a la Lega.

TK irromp al Parlament

L'altre vencedora de la nit és la llista Team Köllensperger. Creada tot just el juliol de 2018, la formació té un discurs regionalista allunyat del centralisme clàssic de l'esquerra italiana. El partit, de fet, és l'escissió tirolesa del Moviment 5 Estels i combina el discurs renovador, meritocràtic, oposat a la demagògia dels partits tradicionals amb un regionalisme tirolès que reclama una autonomia propera a la sobirania. TK acusava al Moviment 5 Estrelles de centralisme italià i ignorar la realitat nacional tirolesa. El Tirol del Sud és la regió amb més autonomia d'Europa. Gestiona l'ensenyament on el alemany té ús preferent i té el control del 90 % dels impostos del seu territori. Itàlia no té gairebé competències exclusives. La majoria són compartides com l'administració local, la seguretat, l'educació primària i secundària, el comerç, i la sanitat. O bé són exclusives del govern tirolès com la toponímia, l'urbanisme, el turisme, l'agricultura i l'educació infantil. Del no res TK ha irromput al parlament amb 43.515 vots i el 15,2 % amb 6 escons. En canvi el Moviment 5 Estels aconsegueix un sol escó amb un 2,4 %.

Retrocés de STF i DF

Els independentistes de Sud Tiroler Freiheit (1) perden el tercer escó que havien aconseguit el 2013 i retornen als dos que tenien amb 16.927 sufragis (el 2013 havien aconseguit 20.736 i un 7,2 %. El 6 % obtingut suposa un retrocés marcat per l'ascens de la Lega amb un discurs proper al de STF i l'aparició de Team Köllensperge. Qui més es veu afectat, però, és el partit de dreta Die Freiheitlichen que ha vist com els seus 6 escons es convertien en tres. El discurs per limitar la immigració de la Lega seduïa al seu electorat oposat a la immigració massiva (DF és proper al FPÖ austríac) i, alhora TK adoptava el seu discurs oposat a la casta política italiana. DF es queda amb 17.620 vots o el 6,2 % com a cinquena força. El 2013 va quedar segona força amb 51.504 vots i el 17,9 %

Debâcle dels partits italians

La resta de partits italians perden suport, com els Verds (6,8 % i 3 escons), l'esquerra italiana que frega el ridícul amb el 3,8 % i un escó o l'extrema dreta italiana de Fratelli d'Italia amb un 1,7 % i un sol escó. Aquests formació recull la bossa de vots de població italiana actualment vivint a la ciutat de Bozen i gens integrada a la nació tirolesa. Vots que també van a Forza Italia i Casa Pound que no entren al parlament al no superar el 1 %.




Trentino

La part italianòfona de la regió tirolesa, el Trentino, té també una identitat diferenciada de la esta d'Itàlia sense arribar al notable suport dels sobiranistes (55,4 % en aquestes eleccions) del Sud Tirol. En les eleccions provincial al Trentino la vencedora ha estat la Lega amb el 46,74 % dels vots en un bloc on hi donaven suport Lega (27 %, quan el 2013 obtingué un 6,2 %), autonomistes de dreta (Autonomisti Popolari, 3 %), Forza Italia (2,8 %), Fratelli d'Italia (1,44) i grups menors com els ladins (minoria nacional vinculada als friülans i els romanx suïssos) d'Associacione Fassa que obtenen 2.490 vots i l'escó reservat a la minoria ladina. L'altra força ladina, Moviment Ladin de Fascia, de Ferruccio Chenetti, obté 1.890 vots i queda fora del Parlament. Union Autonomista Ladina, aliada al centre esquerra el 2013, havia aconseguit l'escó ladí aleshores.

Els perdedors al Trentino són l'esquerra italiana del PD (14 %) que es queda amb el 25 %  del seu bloc malgrat l'aliança amb els autonomistes d'Unione per il Trentino. (4 % quen el 2013 havia aconseguit un 13 %). El PD, aliat al PATT i a UT, havia vençut les darreres eleccions amb el 58 % dels vots (dels que 22 % pel PD). També retrocedeix l'aliat de l'SVP a la regió veïna, el Partito Autonomista Trentino Tirolese, d'Ugo Rossi, ex president provincial, que obté 32.109 vots i el 12,6 % (tenia un 17,5 %) en solitari baixant de 6 a 3 escons.  La divisió, provocada pel PD, de les forces d'esquerra ha fet impossible re editar l'aliança vencedora de 2013. El PD, dirigit des de Roma, va bloquejar el setembre un acord proposat pel PATT. En canvi les forces de dreta dividides el 2013 han fet front comú al voltant de la Lega

(1) STF és una escissió radical d'Union Für Südtirol. L'ala moderada, que ha renunciat a la independència, Bürger Union für Sutirol, queda fora del parlament amb un 1,3 %.

divendres, 19 d’octubre del 2018

696. Creació d'un grup parlamentari regionalista/nacionalista al parlament francès

'Libertés et territoires' es va presentar el 18 d'octubre i aplega 16 escons de forma transversals. Hi formen part els tres diputats nacionalistes corsos, Jean-Félix Acquaviva, Michel Castellani, Paul-André Colombani, i un de bretó, Paul Molac, escollit amb el moviment de Macron (LREM, La República en Marxa).

Per part del centre dreta, el grup del nou grup, s'hi han integrat Bertrand Pancher et Philippe Vigier (procedents del grup UDI, Agir et Indépendants). Sylvia Pinel (Mouvement Radical), diputada per de Wallis-et-Futuna, serà la vice presidenta del grup parlamentari. A part de Molac Jean-Michel Clément també ha abandonat la majoria presidencial de LREM amb M’jid El Guerrab i François-Michel Lambert. D'UDI s'hi han integrat Charles de Courson o Yves Favennec. Per part de l'esquerra ho han fet François Pupponi (del Partit Socialista) o Olivier Falorni (Mouvement Radical). És la primera vegada que el parlament francès compta amb un grup d'aquestes característiques en defensa de les llengües regionals i la descentralització territorial. Serà el vuitè grup parlamentari de l'hemicicle.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

695. El nacionalisme obté un 71 % al Quebec; l'independentisme manté el 33 % però els anti immigracionistes guanyen les eleccions

Les eleccions del 4 d'octubre al Quebec han donat la victòria a Coalition Avenir Québec (CAQ) amb el 37,5 % dels vots i 74 dels 125 escons. El líder anti immigracionista François Legault, governarà, doncs, amb majoria absoluta. El seu programa inclou eliminar el vel per a les funcionaries, un test de valors nacionals als immigrants incloent l'exigència de saber francès, reducció de la immigració en un 20 % (màxim de 40.000) i una aliança amb Trump.

CAQ es defineix com a "nacionalista quebequesa" i s'oposa a la independència però també a l'actual estatut del Quebec dins el Canadà exigint una reforma*. Entre el seu programa hi ha desenvolupar la Llei 101, possiblement la legislació més forta del món en defensa d'una llengua a tots nivells, en aquest cas el francès. El propi Legault va ser molt proper al PQ independentista fins fa relativament poc arribant a ser ministre del partit. Això li ha permès rebre vots procedents, alhora, dels unionistes i dels independentistes. A més ha comptat amb el suport indirecte de grups com La Meute que s'havien proposat evitar una victòria liberal. La Meute, fundada el 2015, és una organització civil molt crítica amb l'islam i oposada a la immigració sense control.

CAQ, creada el 2011, esclafa als liberals que governen al Canadà i passen de 69 a 32 escons sense arribar al 25 %. També ho fa amb el Parti Quebecoise (PQ), que passa de 30 a 10 electes amb el 17 %(tenia un 25,38). Jean-François Lisée, líder des de 2016, ha dimitit com a dirigent de la formació després de dirigir la seva campanya a atacar els independentistes d'esquerra. Québec Solidaire, de Manon Massé, però, no només ha resistit amb el 16,7 % dels vots (tenia un 7,63 %) sinó que passa de 3 a 10 escons amb un programa social: assegurança dental de franc, control dels bancs per part del govern autonòmic, nacionalització dels recursos naturals, cinc setmanes de vacances, reducció a la meitat dels preus del transport públic, transport escolar de franc, i nacional: redacció d'una constitució pel Québec. Option Nationale, formació radical independentista s'ha aliat a QS.

L'independentisme, doncs, manté un percentatge del 33,1 % front el 32,7 % de 2014 però perd un terç dels seus escons. L'inevitable ruptura de la CAQ, una vegada es comprovi que, sense competències no pot afrontar el repte de la immigració, decidirà si els seus vots deriven cap al PQ, després d'una inevitable renovació, o als liberals unionistes. De moment, però, el nacionalisme quebequès, després de dos referèndums d'autodeterminació, continua sumant un 71,2 % ja sigui en la seva variant sobiranista com la que reclama més autonomia, en especial sobre la immigració.

*Alternativa Democràtica del Québec, escindida el 1994 del PQ, es va integrar a la CAQ el 2012 reforçant la seva ala nacionalista.

dimarts, 28 d’agost del 2018

694. L'assassinat d'un bisbe provoca una greu reforma de l'església copta que abandona les xarxes socials

 'Al cel, Déu no ens preguntarà perquè vam pecar; ens preguntarà per què no ens en penedim'
Shenouda III, anterior Papa copte (1971-2012)


La història comença com una novel·la de Dan Brown, amb un assassinat ple d'interrogants i amb implicacions simbòliques i religioses. L'abat-bisbe copte del Monestir de Sant Macari Anba Epifani fou trobat mort el 29 de juliol en un "mar de sang" al monestir situat al desert occidental egipci, a Wadi al Natrum, prop de Líbia. La detenció, el 20 d'agost, de dos monjos acusats del crim Wael Saad (Isaiah al-Makary, els monjos adopten un nou nom en entrar a la comunitat monàstica) i Remon Rasmi Mansour (Faltaous al-Makary), després de descartar 400 investigats ha estat un terratrèmol per l'església copta. El primer ha confessat el crim que ha sacsejat la comunitat monàstica més gran de l'Orient. El segon s'ha intentat suïcidar. El motiu del crim haurien estat "diferències" entre els dos monjos i el seu abat.


El Papa copte Tawadros II, Patriarca Ortodox d'Alexandria, ha decidit aquest agost acabar amb la permissivitat i manca de disciplina amb els monjos del desert. El crim ha estat la gota que ha fet vessar el got. Tawadros II dirigeix la part més gran dels coptes ortodoxos, un 90 % de la comunitat cristiana egípcia, mentre la minoria, un 10 %, són encapçalats per Ibrahim Isaac Sadrik, en comunió amb Roma des de 1442. Mentre Sadrik encapçala una comunitat de 160.000 fidels Tawadros Ii ho fa amb una de 18 milions. L'Església Copta Ortodoxa d'Alexandria, va reconèixer els baptismes de la de Roma l'any passat (i Roma ho va fer amb la copta) ha renunciat de forma recent al monofisisme (que Jesucrist només va tenir una natura divina) i té un ascendent més que notable a les esglésies etíop, separada el 1959, i eritrea, el 1998, que sumen prop de 50 milions de fidels. La llengua litúrgica és el copte, llengua derivada de l'antic egipci faraònic. De fet Champollion va servir-se de la llengua copta per a desxifrar els jeroglífics i la llengua demòtica usada a l'Antic Egipte de Djoser, Kefren, Hatsehpsut, Tutmosis i Akhenaton.

Fou a Egipte on van néixer els monestirs cristians.  La gran persecució patida en el segle III va generar que per una part augmentessin els apòstates però també va provocar l'aparició dels anacoretes com Pau l'Ermità (228-342), Antoni Abat (251-356), Hilarió (291-371) o Panoni (287-346). El primer fou un ric egipci de Tebes considerat el primer ermità. L'any 250 fugir al desert escapant de la persecució i va viure-hi, segons la tradició, fins als 113 anys. Hauria mort l'any 342 sense ser assassinat. En la cova on va viure s'alça, actualment, el Monestir copte de Pau l'Anacoreta aixecat al segle V. L'any 270 Antoni Abat, també egipci, va abandonar també els seus béns i es va retirar al desert on es considera que va fundar el moviment eremita. Fou el més conegut dels ermitans egipcis i, segons la llegenda, va reunir-se una vegada amb Pau l'Ermità i fou ell qui, en un segon viatge, va trobar-lo mort. Amb vint anys hauria vengut els seus bens, els hauria repartit entre els pobre i s'hauria retirat a una cova sepulcral. Només va sortir del desert l'any 311 Antoni va sortir del desert per combatre la dissidència ariana (Jesuscrist només tindria natura humana) a Alexandria. A mesura que arribaven més anacoretes va fugir desert en dins per viure en una rigorosa solitud i patint llegendàries temptacions. Van seguir-lo d'altres eremites i els va acabar organitzant en comunitats simples però ell mai s'hi va afegir. El monestir de Sant Antoni, el més antic del món, va ser fundat per ell mateix al Mar Roig cap a l'any 300. És un centre copte de primer ordre i diversos dels seus monjos han acabat essent Papes coptes. De la vintena de monjos que hi havia l'any 1960 avui en són prop de 120.

Hilarió de Gaza va començar la seva vida d'ermità al desert egipci, cap a l'any 310, per a marxar després a Gaza i més tard a Xipre. Renunciant a les seves riqueses i en una extrema pobresa feia cestos per a sobreviure i se li van atribuir nombrosos miracles. El quart dels grans ermitans fou Pacomi, considerat el fundador del monacat. Pacomi (287-346) era un soldat romà, de l'antiga capital egípcia Tebes, que l'any 317 es va amagar a un temple en ruïnes de Serapis (déu sincrètic greco-egipci), a Egipte. A la zona existien els “lavra”, precedents dels monestirs. Es tractava de cel·les per anacoretes que vivien en una solitud relativa i es trobaven ocasionalment sinó en comunitats creades per l'asceta Macari. Quan Pacomi va veure que se li afegien més anacoretes va proposar una norma comuna amb una estructura jeràrquica, amb un abat, i la missió de treballar a part de pregar. Entre 318 i 323 va establir el primer monestir i en poc temps un centenar de monjos se li van unir. La fórmula va tenir èxit i, al morir, ja existien 11 monestirs, dels quals dos de femenins, als deserts egipcis. La seva norma fou recollida pel grec Basili de Cesàrea (330-379), qui visità a Pacomi, a 'Ascetica', encara avui guia el monasticisme a les esglésies ortodoxes.



Entre les moltes dones que es van afegir a la vida anacoreta va destacar l'egípcia Sinclètica d'Alexandria. També de família benestant va donar els seus béns als pobres i va marxar al desert per viure amb la seva germana a una cripta. Va atraure nombroses dones que són anomenades les “Mares del Desert” i va morir cap a l'any 350. En aquella època “el desert semblava una ciutat” doncs milers de cristians s'havien establert per viure com anacoretes o en els primers monestirs.


 L'assassinat Bisbe Epifani i el Papa Tawadros II

Precisament el  Monestir de Sant Macari ha estat epicentre de les tensions internes de l'església copta. El predecessor de Tawadros II, Shenouda III, encara té partidaris de l'ala conservadora que s'oposen a les reformes de l'actual Papa. Shenouda III ja va enfrontar-se a Matta El Meskeen, precisament abat de Sant Macari, qui va recuperar el citat monestir el 1969 i va advocar per obrir l'església amb ecumenisme, no fer política i centrar-se en el penediment. Shenouda, escollit el 1971, el va confinar al desert i va prohibir els seus textos. Anba Epifani era un deixeble d'El Meskeen pel que el seu assassinat pot tenir molt a veure en l'enfrontament entre les ales conservadora i oberturista de l'Església. De fet el Monestir era independent de la jerarquia eclesial fins el 2009 quan Shenouda III va agregar-lo i hi va desplaçar setanta monjos conservadors entre ells els dos assassins d'Epifani qui fou escollit el 2013 just un any després de morir Shenouda III. Malgrat això el crim podria ser per motius personals car la víctima va denunciar, el febrer, a un dels assassins, Isaiah al-Makary, per saltar-se les regles monàstiques i, per exemple, rebre d'altres religiosos a la seva cel·la i crear una facció interna a Sant Macari.

Ara, Tawadros II, s'ha vist obligat a reformar una institució prestigiosa però caduca. El Comitè d'Afers Monàstics del Sacre Sínode ha estat debatent una reforma que s'ha concretat en 12 decrets. No s'acceptaran nous novicis durant un any, els monestirs que no estiguin reconeguts per l'Església seran denunciats públicament i no se n'obriran de nous, durant tres anys no s'ordenarà com a sacerdot a cap monjo, els monjos i monges coptes no podran aparèixer als mitjans de comunicació ni tenir perfils a les xarxes socials, ni desplaçar-se enlloc sense autorització dels abats. Les persones laiques no podran assistir a les litúrgies dels monestirs. Anba Rapahel, bisbe a El Caire, ha estat el primer en donar exemple i ha clausurat els seus perfils a les xarxes socials. S'ha donat fins el 16 de setembre a les monges i monjos coptes per a que desactivin els seus perfils.

Font

dilluns, 6 d’agost del 2018

693. 82è Aniversari de l'assassinat del President Josep Sunyol per part dels espanyolistes


 'Van provar d'enterrar-me, però es van oblidar que jo era llavor de llibertat'
Dinos Christianopoulos


Avui fa 82 anys que fou afusellat el president del Barça, Josep Sunyol i Garriga. Ha estat l’únic president d’un club de futbol del món afusellat. La seva sola mort descriu, de forma crua, perquè el Barça és més que un club. És la representació d’una nació sotmesa. “Més que un club” així ho va deixar escrit a l’estadi, just davant de tribuna, el president Joan Laporta. Així no oblidaran altres presidents futurs com el present.

Sunyol va ser membre fundador del Partit Catalanista Republicà el 22 de març de 1931 on es van dissoldre Acció Catalana i Acció Republicana Catalana en una de nova liberal centrista, per l'autodeterminació i un pacte federatiu espanyol sota la direcció de Carrasco (també afusellat pels espanyolistes), Olwer i Rovira. Davant dels mals resultats a les eleccions locals va formar part del sector que va confluir amb ERC.En especial quan Macià feia, el setembre de 1932 la 'Crida de Lleida', per tal de fer d'ERC un pal de paller, a la que s'afegiren figures com Rovira i Virgili, Jaume Serra, Carles Pi i Sunyer, Francesc X. Casals, Lluís Aymamí, Vicenç Bernades. El partit hauria passat a 45.000 militants amb 600 entitats adherides en el moment del seu primer congrés (febrer de 1932), 640 en el primer congrés extraordinari (octubre 1932) on es van anunciar 100.000 militants. En aquell moment Catalunya tenia tres milions d'habitants. Fou escollit diputat estatal tres vegades consecutives i, per aquest motiu era a Madrid, quan fou segrestat i executat pels espanyolistes.

A Sunyol l'odiaven per ser un home brillant, d'èxit, sense renunciar, ans al contrari, a la seva catalanitat. Per l'òptica espanyolista només pot triomfar el català mesell, genuflex, colonitzat. Sunyol era tot el contrari. Es va fer soci del Barça quan Espanya va clausurar el camp arran d'una xiulada a l'himne espanyol, el 1925. Aquells fets durien a la persecució personal de Joan Gamper fins al seu suïcidi davant l'agressivitat de l'estat contra la seva persona fins i tot a l'exili. Com a President del Barça fou el primer en incorporar una dona a la junta
Fou president del RACC, fundador de 'La Rambla', un dels primers diaris esportius catalans en un moment en que la premsa esportiva era bàsicament en la nostra llengua, no en la del colonitzador. De fet l'òptica nacionalment catalana del diari va fer que el govern espanyol, no el feixista sinó primer el monàrquic i després el republicà, el prohibís dues vegades. En qüestions catalanes un espanyol republicà és idèntic a un de monàrquic, genocida.

A Sunyol el van matar espanyolistes i, com és habitual, quan ells maten, els assassins queden impunes. Sunyol era diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya. Malauradament la nota oficial del Futbol Club Barcelona anualment ignora, de forma deliberada, el compromís nacional català del president Sunyol i la seva acció política. No s’entén per quin motiu el van matar. I això després dels anys que duem amb la suposada “recuperació de la memòria històrica” per part dels governs espanyol i autonòmic i que han passat de puntetes sobre la figura, enorme, de Sunyol. Una figura que ens recorda, cada dia, que el Barça barreja esport i política. I qui no ho entengui, no entén el Barça.

divendres, 3 d’agost del 2018

692. El dirigent maputxe Víctor Ancalaf veu un gir negociador al nou govern xilè

El nou govern xilè de dreta ha fet un gir després de la política genocida del govern socialista xilè de Bachelet. Piñeira ha nomenat a Alfredo Moreno com a ministre per arribar a una entesa a l'Araucania. En un fet inèdit Moreno s'ha traslladat al Wallmapu, territori maputxe, i s'ha trobat directament amb les comunitats. També ha ordenat que el pres Celestino Córdova, machi (cap espiritual) sortís de presó unes hores per a fer una cerimònia espiritual al seu rewe (altar) després de prop d'un any de protestes en forma de vaga de fam que l'havien obligat a ser hospitalitzat. Finalment Aniceto Norín i Víctor Ancalaf, històrics dirigents nacionals van participar els 2 i 3 d'agost a la cimera '3xi' convocada pel govern xilè amb la participació del ministre de desenvolupament social. Ancalaf fou el primer activista condemnat per accions violentes l'any 2002, la policia el va torturar i li van trencar dues costelles essent empresonat cinc anys. La Cort Interamericana de Drets Humans va condemnar Xile pel seu cas i per discriminació de la minoria maputxe.

L'actual dirigent de la CAM, Héctor Llaitul, reconeix que convocar als dirigents històrics suposa un pas positiu. Però la seva organització s'ha desmarcat del diàleg i ha criticat la participació d'Ancalaf. Ha anunciat una aturada parcial de l'onada d'accions que duia a terme però només pel que fa a les que tenien nexes amb el cas de Córdova. De fet la CAM està guanyant la partida a l'exèrcit xilè desplegat enguany com a 'Comando Jungla' amb accions de sabotatge perfectament planificades: "Passa que per molta preparació que puguin tenir "els jungles" i per molta tecnologia que utilitzin, el territori és nostre, el coneixem, el caminem i això sempre jugarà al nostre favor. Per això les accions de resistència de les últimes setmanes per part de la CAM i altres expressions del moviment autonomista i on el Comando Jungla no n'ha vist ni un."

Ancalaf, en canvi, veu "una forma d'aproximar-se al conflicte maputxe diferent per part del nou govern". Reclama finançament pels projectes maputxe, recursos per poder viure de les terres i una xarxa de transports a les zones rurals del Wallmapu per a poder viure dels recursos naturals de les terres que Conadi, l'institut xilè, els ha retornat després d'anys de lluita violenta i pacífica. En canvi per la CAM els diners no arreglen el problema i la Coordinadora ha afirmat que només negociarà sobre "matèries substancials i demandes històriques del nostre poble sobre la base de territori i autonomia per a la nació maputxe. Mai per engrunes ni mesures que signifiquin la submissió de la nostra gent." Per això han optat pel lema 'Amulepe Taiñ Weichan' (Que segueixi la nostra lluita).



dimecres, 1 d’agost del 2018

691. Afrikaners (boers) preparen la marxa de Sudàfrica pels constants atacs a les seves granges

Els primers atacs van començar el 1994 i ja són uns 3.000 els camperols, principalment boers (o afrikaner), assassinats a Sudàfrica. Des de 2012 els atacs han anat creixent tot i que les víctimes mortals són menys. AgriSA i el Transvaalse Landbou-Unie, sindicat agrari afrikaner, fan reculls doncs el govern sudafricà es nega a donar xifres concloents. El grup de drets humans AfriForum ha comptabilitzat 74 assassinats en 638 atacs entre 2006 i 2017. Diversos partits de la majoria negra, com Economic Freedom Fighters (partit acusat de racista pel SACP comunista i atacat per Anonymous pel seu supremacisme negre), reclamen l'expropiació de terres als boers. Reben el suport indirecte del nou president (2017) Cyril Ramaphosa del Congrés Nacional Africà. De fet 17.439 milions d'hectàrees han estat confiscades als blancs des de 1994, el que suposa un 21% de les terres conreables a Sud Àfrica. Entre 1997 i 2012 un terç dels grangers afrikaners van abandonar el país fugint dels assassinats. TLU denuncia passivitat policial i l'abril de 2017 un milió de persones van fer una mobilització conjunta de blancs i negres contra els atacs racistes contra els boers. No només contra granges, aquest juliol va ser atacada la tomba de Paul Kruger president boer de 1883 a 1900.


El grup Suidlanders ha organitzat defenses civils i gires internacionals per denunciar la situació i refusa la proposat de deportació cap a altres estats (Austràlia, Rússia) que s'han oferit per acollir els perseguits. El grup, situat a la dreta, afirma preparar-se per un enfrontament civil que ja va profetitzar el líder boer Siener van Rensburg (1864-1926). Però fins a 15.000 boers han decidit ja marxar cap a Rússia. Entre 1995 i 2005 un milió d'afrikaners van marxar de Sud Àfrica per la persecució. Segons el darrer cens, el 2011, un 5 % de la població de sud àfrica és afrikaner i usa aquesta peculiar llengua de base neerlandesa. En total els boers a Sudàfrica són 2.700.000 però hi ha minories a d'altres estats com Namíbia on superen el 9 %.  Pro-Afrikaanse Aksiegroep (PRAAG), creat l'any 2000, des de Sudàfrica, Països Baixos i Austràlia gestiona una xarxa solidària amb la nació afrikaner.


Alguns grups de dreta defensen la independència en el que anomenen Volkstaat* (Herstigte Nasionale Party, Afrikaanse Werstaands Beweging Front Nasionaal SA) el més important partit independentista, però, és el Vryheidsfront Plus (FF+, Front de la Llibertat Plus) amb 4 dels 400 escons sudafricans. Una part dels afrikaners són membres del governant CNA o, sobretot, l'Aliança Democràtica que és multiracial i liberal mi que col·labora des de 2016 amb el FF+.

Vryheidsfront va néixer l'any 1994 d'una escissió de l'Afrikaner VolksFront que, desde 1993, defensava la independència del territori boer. El Partit de l'Estat Boer (Boerestat Party), fundat el 1986, el citat HNP, de 1969 i Vereniging van Oranjewerkers, de 1980, formaven part del front. Constant Viljoen va ser criticat per negociar amb el CNA i va fundar el Vryheidsfront  mentre l'ala dura de l'AVF s'acabaria dissolent el 1996.

L'any 2003 Vryheidsfront es va fusionar amb el Partit Conservador de Sudàfrica, Federale Alliansie i Afrikaner Eenheidsbeweging (Moviment d'Unitat Afrikaner) refundant-se com a Front de la Llibertat Plus o FF+. Des de llavors, amb un programa de dreta liberal-conservadora  ha mantingut un 1 % dels vots a les eleccions estatals i 4 escons al parlament amb 165.000 vots a les darreres eleccions i arribant a tenir un ministre al govern.


Boers a Rússia amb la bandera de l'Oranje-Vrystaat (Estat Lliure d'Orange) que el 1854 s'independitzà dels britànics i el 1902 fou derrotat a la segona guerra boer.



*Estaria composat per àrees d'estats històrics boers :
- Transvaal / Zuid Afrikaanse Republiek
- Republica de Natal o Natalia
- Estat lliure d'Orange no confondre amb Orania, ciutat reducte dels afrikaners creada el 1963 i amb 900 habitants
- Stellaland
- Vrijheid
Bandera del Transvaal, creada el 1857







Bandera de Natal, creada el 1839






Bandera de l'Estat Lliure d'Orange, creada el 1854









República de Stellaland, creada el 1883

dimarts, 24 de juliol del 2018

690. Els maputxe aconsegueixen tancar una empresa extractiva forestal per les pèrdues que provoquen els seus atacs


Finalment La Forestal de La Araucania ha anunciat que abandonava l'explotació dels boscos maputxe davant l'onada d'atacs contra les seves instal·lacions i maquinària. L'empresa xilena ocupava 600 persones que es beneficiaven de l'explotació forestal sense donar cap contrapartida als indígenes.
No és tracta de l'única afectada. Diversos grups maputxe han llençat una ofensiva contra les oligarquies que exploten els recursos naturals del Wallmapu. Es tracta de Weichan Auka Mapu o dels Òrgans de Resistència Territorial de la Coordinadora Arauco Malleco, apareguda el 1997 i que ha vist alguns dels seus membres assassinats pels carabiners xilens i d'altres empresonats com el machi cap espiritual maputxe) Celestino Córdova en vaga de fam des del 31 de maig d'enguany. Córdova va protagonitzar una protesta similar de més de 102 dies on demanava anar al seu altar durant 48 hores per motius espirituals però el govern xilè va ignorar totalment la demanda i això ha provocat un clima cada vegada més violent al Wallmapu. Amb Córdova hi ha d'altres cinc presos política maputxe actualment en vaga de fam.

El desplegament de l'exèrcit (Comando Jungla) a la zona maputxe ha et l'efecte contrari. Els atacs clandestins han crescut. La resistència maputxze està perfectament organitzada, coneix el territori, i amb pocs recursos provoca greus pèrdues a l'estat xilè. Els activistes esborren les petjades, duen guants i s'enduen les bales dels seus atacs convertint-se en un un exèrcit d'ombres segons 'El Mercurio'. Els sabotatges, bàsicament cremar instal·lacions i maquinària, han provocat que empreses com La Forestal, amb 600 treballadors, anuncien que es retiren. Només les darreres 48 hores la Coordinadora Mapuche Arauco Malleco (CAM) ha assumit l'atac contra l'explotació de piscifactoria de Pitrufquen del 22 de juliol. Diversa maquinària ha quedat calcinada. Aquesta matinada, a l'alba, una altra explotació agrícola a territori maputxe ha estat cremada a Freire, Araucania. Els activistes han deixat una pancarta en solidaritat amb el pres Celestino Córdova en vaga de fam. Simultàniament un altre grup ha disparat contra la patronal agrària a Contulmo i cremat un dels seus edificis. Una capella cristiana ha estat tambécremada a Ranco el dilluns a la matinada.